dimarts, 8 de desembre del 2020

Mank, el Ciutadà Hearst de David Fincher


Ara que han reobert els cinemes tenim l’oportunitat de veure en pantalla gran pel·lícules tan interessants i esplèndides com Mank, un film complex i ple de capes, de diàlegs rics i grans interpretacions.

La darrera pel·lícula de David Fincher, produïda per Netflix (i que s’acaba d'estrenar ja a la plataforma), pretén explicar quin va ser el procés de redacció del guió de Ciudadano Kane. Ho fa a partir d’una antiga hipòtesi que assegura que va ser el guionista Herman Mankievicz -germà del director Joseph L. Mankiewicz- l’únic responsable del guió del film d’Orson Welles.

Aquesta teoria, apunten els experts, avui en dia està més que desmentida, i la versió donada per vàlida és la que ens diu que el guió de Ciudadano Kane va ser fruit d’una col·laboració entre Mank i Welles. Així és com es treballava en els temps gloriosos del sistema d’estudis, on el treball de guió s’entenia més com un treball col·lectiu on hi intervenien moltes mans, i sovint sense acreditar.

Però més enllà del tema de qui va escriure el guió de Ciudadano Kane, Mank és una pel·lícula interessant per moltes altres coses. Per exemple, la pel·lícula en sí mateix és un gran homenatge a Ciudadano Kane, amb una posada en escena i una fotografia en blanc i negre que clarament s’hi inspira i amb plans pràcticament idèntics al film d’Orson Welles.

És, òbviament, una pel·lícula de cinema dins del cinema, que ens parla del funcionament dels estudis en els temps on els productors tenien tot el poder. Per Mank desfila Louis B. Mayer i Irving Thalbert, i tota una col·lecció de guionistes, directors i altres personatges de l’època que ens permeten imaginar com es respirava en els estudis als anys 30 i 40. Curiosament, Orson Welles és en tota aquesta història un personatge bastant secundari.

Però també és una pel·lícula sobre William Randolph Hearst, el magnat de la premsa que va inspirar el personatge de Charles Forster Kane. Sempre s’ha sabut que Hearst va perseguir la pel·lícula d’Orson Welles per evitar que s’estrenés, molest pels detalls que deixaven més que clar quina havia estat la inspiració de la pel·lícula. A Mank, David Fincher defuig aquesta qüestió per mostrar-nos altres aspectes rellevants, com ara els estrets lligams entre Hearst i Hollywood i com el magnat va fer servir els estudis en favor dels seus interessos polítics.

A Mank es parla de manipulació de noticies i de poders a l’ombra, i tot el que ens explica s’assembla molt a tot el que hem viscut recentment amb la campanya electoral als Estats Units, la pluja de fake news i el delirant mandat de Trump, un altre magnat que sí que va fer realitat el somni que sembla que Hearts també va abraçar.

I davant d’aquests gegants, el protagonista de Mank -sensacional Gary Oldman- se’ns presenta com un quixot lluitant contra molins de vent. És un personatge abocat a la derrota per les seves circumstàncies, un de tants en la filmografia de David Fincher, que tant a Seven com a La red social o  Zodiac, es ben plena de perdedors que no saben aturar-se davant batalles impossibles.  

2 comentaris:

Anònim ha dit...

També la recomano efusivament. La tornarem a veure prèvia revisió de Citizen Kane per actualitzar l'entorn. Els aconteixements fan referència a molts personatges i situacions que convé refrescar abans d'un segon visionat. La darrera escena fent de quixot és sensacional !
6Q

Imma ha dit...

Molt ben filmada i interpretada però abans has de fer un màster de l'època i sobre Hollywood.
Això m'ha fet distanciar una mica de l'argument. Em pensava que m'ho posarien més fàcil.