Christo, ha ressuscitat?

El mes de maig de l’any passat moria a Nova York l’artista Christo V. Javacheff. Havia nascut a Gàbrovo, Bulgària, el 1935 en una família d’ascendència industrial alemanya. El seu pare, però, era científic i la seva mare, secretària de l’Acadèmia de Belles Arts de Sofia. Ell mateix va cursar Belles Arts en aquella acadèmia i un any a la de Praga. Decebut pels condicionants del règim “socialista” a l’ensenyament artístic i després de l’entrada de l’Exèrcit Roig a Hongria (1956), als vint-i-dos anys Christo, amagat en un camió, va fugir a Viena. Només hi va romandre uns mesos i, després d’un breu pas per Ginebra, va arribar a París, on es casaria amb Jeanne-Claude, que esdevindria la seva inseparable col·laboradora de tots els projectes artístics, l’autoria dels quals s’ha d’atribuir a tots dos. El 1964 es van establir als USA, on Christo, apàtrida, va obtenir la nacionalitat estatunidenca.

L’art de Christo i Jeanne-Claude és d’una gran originalitat conceptual, d’una descomunal dimensió monumental i d’una corresponent complexitat i dificultat tècnica i administrativa amb la freqüent mobilització de multituds d’ajudants. Van embolicar i intervenir alguns dels gran monuments i paisatges de molts llocs del món. Entre altres, Costa embolicada a Little Bay, Sidney (1969); Cortina de la Vall a les Muntanyes Rocoses, Colorado (1970); Pont Neuf, Paris (1984); The Umbrellas, Tejon Ranch, California, i Ibaraki, Japó, simultàniament (1990); i Edifici del Reichstag, Berlin (1995).

L’any 1975 Christo i Jeanne Claude van ser a Barcelona i van proposar a l’alcalde Viola de folrar el Monument a Colon. Aquest, sense tancar la porta del tot, no ho va veure clar. El mateix va succeir amb els següents consistoris de la ciutat, fins que el 1984 Pasqual Maragall va tancar l’acord amb els artistes. Aquests, però, desmotivats després de tants anys d’espera, van preferir centrar els seus esforços en embolicar el Pont Neuf parisenc d’acord amb Jacques Chirac. Així doncs, Barcelona es va quedar per sempre més fora del catàleg monumental  de Christo.

Quina no ha estat la meva sorpresa en veure, tot passejant per la cruïlla de la Diagonal i el Passeig de Sant Joan, embolicat, gairebé à la façon de Christo, el Monument a Jacint Verdaguer. El motiu, ben pueril, protegir-lo de les obres de construcció d’un col·lector d’aigües, en el tram entre els carrers Girona i l’esmentat passeig. Ara bé, la qualitat de la intervenció en el monument, ha estat impecable. M’atreviria a dir que dona una nova dimensió a l’obra de l’escultor Borrell Nicolau i de l’arquitecte Pericas, què, al meu parer, acabarà per afavorir-la.

En efecte, l’obra guanyadora del concurs públic que es va convocar l’any 1912, sembla que no era la millor de les presentades. Dels quatre projectes finalistes, el de Josep Clarà era nítidament el favorit. Tanmateix es va convocar un segon concurs només entre els finalistes. Clarà, que ja era un escultor de renom a París, es va sentir vexat per no haver-li ofert l’encàrrec a la primera, i es va negar a tornar-se a presentar. Entre els altres tres que ho van fer, el projecte de Borrell Nicolau i Pericas va ser donar guanyador. Els germans Miquel i Llucià Oslè, també finalistes, se’ls va encarregar els relleus del fris del monument. Finalment, el monument el van inaugurar Alfons XIII i Primo de Rivera el 1924, deu anys després d’haver començat les obres.

Sempre m’havia semblat que alguna cosa no acabava d’anar en aquell monument. Era això: feia gairebé cent anys que traspuava les vicissituds dels orígens que acabo de recordar. Les obres actuals està previst que durin un any. Aprofiteu per contemplar-ho perquè sembla que la ma de Christo hagi passat com l’ombra d’un àngel doblement justicier.