Cinema per gaudir de l’art i l’arqueologia

Gràcies a una recomanació d’en Josep Maria descobreixo una novetat a Netflix força interessant: ‘La excavación’. Es tracta d’una pel·lícula de tall molt clàssic, a mig camí del melodrama i d’aquelles pel·lícules d’època britàniques que son pràcticament un gènere en sí mateixes. Compta amb un repartiment estel·lar que contribueix a pujar el nivell general, començant pel sempre grandiós Ralph Fiennes i continuant per la deliciosa Carey Mulligan.

Ells dos son el fil conductor d’un film que gira al voltant d’uns fets reals força desconeguts, relacionats amb l’excavació arqueològica de Sutton Hoo. En aquesta zona del comptat de Suffolk, al Regne Unit, s’hi van trobar les restes d’un vaixell funerari en una de les grans descobertes arqueològics realitzades a l’illa britànica. El film ens presenta a un excavador professional (Fiennes), un home senzill que col·labora amb el museu local, i que amb el seu instint i experiència és capaç d’ensumar que les restes en aquesta excavació son més importants del que al principi es va pensar.

A la primera part de la pel·lícula se’ns mostra la relació d’aquest excavador amb la mestressa dels terrenys on es va fer la troballa, una vídua rica amb la que s’estableix una breu història d’atracció i desig que no s’arriba a consumar, però que aconsegueix mantenir l’atenció una bona estona. Aquí, el saber fer dels dos protagonistes eleva la pel·lícula a altes cotes d’interès.

A la segona part, entren en joc nous personatges, com els responsables del British Musem i una parella d’arqueòlegs en crisi matrimonial que desemboca en un trio de passions. En aquest punt, passa a ser més interessant tot el que la pel·lícula ens explica de la troballa arqueològica que la trama sentimental en sí. Globalment, ‘La excavación’ es una pel·lícula interessant, elegant, de caire clàssic i molt disfrutable, a la que potser se li pot retreure la necessitat d’incorporar subtrames innecessàries, però que a canvi ens ofereix l’oportunitat de descobrir més coses sobre el tresor de Sutton Hoo.

I seguint amb les possibilitats de gaudir de l’art a través del cinema, aprofito també per recomanar una altra estrena disponible en plataformes, en aquest cas a Filmin. ‘Helene’ és una pel·lícula finlandesa sobre la pintora Helene Schjerfbeck, de la que probablement pocs teníem notícia fins ara, però que resulta que està considerada la millor pintora finlandesa de la història.

La pel·lícula ens presenta a Helene a partir de l’any 1915, quan encara és una pintora sense èxit que viu al camp al costat de la seva mare. Tot i haver fet alguna exposició, no aconsegueix tenir cap ressò, fins que un marxant d'art descobreix la seva obra i vol organitzar una gran retrospectiva amb els seus 159 quadres. Així és com entrarà en contacte amb un jove artista amb el que iniciarà una relació truncada per la diferència d’edat entre ells dos.

Tot plegat és un pretext sentimental que serveix de motor per un biopic molt clàssic, que visualment té un aire pictòric molt bonic i elegant, i que és especialment interessant perquè ens descobreix l’obra d’una pintora que fins ara havia quedat en l’oblit.

La excavación

Helene