dijous, 3 de juny de 2021

Breu Historia del Jazz i XX

 XX. Cloenda.

Al llarg  dels darrers quatre mesos hem pogut gaudir dels coneixements del meu bon amic Josep Molins sobre el món del jazz i escoltar les peces que tan encertadament ha posat al nostre abast. Avui conclou aquesta Secció que trobarem a faltar però espero que en un futur no molt llunyà poguem tornar a comptar amb la seva col·laboració. Gràcies Josep!

Aquells que hagueu escoltat las gravacions incloses en aquesta història del jazz, arribats a aquest punt us podeu preguntar que és exactament el jazz i que el distingeix d`altres formes musicals.

No es fàcil contestar aquestes preguntes perquè com passa tantes vegades no hi ha un acord sobre el tema, sinó més aviat opinions diferents. Si per començar anem a la etimologia de la paraula "jazz ", uns diuen que ve del crioll,  "xerrar" , altres d`un dialecte africà, segons el qual significaria "viure acceleradament" i no falta qui creu que deriva del cajun "jazzbelles", el nom que es donava a les prostitutes de Nova Orleans ( per Jezabel )

En el que si està d`acord tothom, és que el jazz originàriament era la música de les orquestres negres de Nova Orleans a començaments del segle passat, resultat de la barreja de dues grans tradicions musicals, la europea i la de l`Africa Occidental. Però òbviament , des del seu origen ha evolucionat molt i trobar una definició del que és avui no és senzill. El conegut Webster Dictionary en dona la següent (abreujada) "Música popular, originada a partir de càntics seculars i religiosos ("spirituals"), caracteritzada per la improvisació, el ritme sincopat, línies melòdiques específiques i la introducció de tècniques vocals en el  desenvolupament instrumental"

Aquesta definició posa l’accent en dues característiques que  són la base per distingir el jazz d’altres formes musicals, en concret, la tècnica instrumental i el "swing"  En el jazz el que veritablement és important no és tant el "que es toca" sinó "com  es toca ". Un mateix tema pot ser jazz o no ser-ho segons com sigui interpretat, i per aquesta raó molta gent pensa que el jazz més que una música és una forma d`interpretar música.  La tècnica instrumental del jazz es va formar, com explica molt bé en Ricard Gili, en el seu llibre "El jazz",  "a partir de la tècnica vocal negra, caracteritzada per l` atac violent de les notes, un vibrat molt marcat  i l'abundància d’inflexions ". El segon element important del jazz es el "swing" ( balanceig ) que és la pulsació rítmica pròpia de la música negra nord americana i del jazz en particular. Una interpretació sense "swing", segons en Gili, difícilment es pot considerar jazz.

Probablement no tothom està d'acord amb això, i de fet hi han formes musicals modernes que molta gent considera jazz,  que no tenen les seves arrels en la tradició musical negre americana i per tant les característiques anteriors. Però en el que quasi bé si  tothom coincideix, és en considerar el jazz com una de les aportacions més significatives dels Estats Units a la cultura mundial. Escolteu al respecte les paraules de Barack Obama.

Conseqüentment la Casa Blanca ha prestat sempre molta atenció al jazz organitzant amb assiduïtat vetllades musicals amb moltes de les seves figures. Fins i tot alguns Presidents han estat veritables fans i s`han atrevit a cantar o a tocar algun instrument, com p. ex. Barack Obama o Bill Clinton, que amb el saxo demostra que sap tocar alguna cosa més que una becaria.