Spencer: Fantasmes i espantaocells

A Spencer, Pablo Larraín posa Diana de Gales al centre d’una història de fantasmes, els seus, que l’assetgen pels passadissos i entorns del palau de Sandringham: la premsa del cor, la infidelitat de Carles d’Inglaterra amb Camilla, els trastorns alimentaris i, sobretot, el control sobre la seva vida - els moviments, els vestits, el pes- que exerceix de forma persistent la casa reial.

És la segona vegada que el director xilè aborda un personatge d’aquest tipus, després de Jackie. De la mateixa manera que en aquella es feia un retrat psicològic de Jackie Kennedy seguint-la únicament en els dies posteriors a l’assassinat del president, a Spencer entrem en el deliri de Lady Di durant els tres dies de Nadal previs a l’anunci del divorci de Carles d’Inglaterra.

El passat de Diana Spencer, el seu present en un matrimoni infeliç i el futur que vindrà, que no cal explicar perquè tots coneixem, es confonen en una pel·lícula on el temps queda suspès. Diana se’ns mostra com un personatge turmentat i atemorit, que sembla sortir de les pàgines d'Otra vuelta de tuerca o de Cumbres borrascosas. Spencer és gairebé una pel·lícula de terror gòtic.

En la seva paranoia i entre atacs d’anorèxia i bulímia, Diana veu el fantasma d’Anna Bolena. La comparació és potser la metàfora més fàcil i òbvia de la pel·lícula. La segona dona d’Enric VIII, decapitada per fer lloc a una nova reina, persegueix Diana i li recorda el seu paper prescindible dins la família reial. En una imatge del dinar familiar, un enorme retrat d'Enric VIII presideix l'escena. Lady Di acaba assumint que no és més que un espantaocells dins una família de figures de cera que només es mouen a cop de disciplina militar, rituals absurds i tradicions centenàries.

El cinema de Larraín és simbolista i atmosfèric. Cal saber-ho per entendre perquè Spencer pràcticament no té argument, només metàfores, objectes, rituals, espectres. No és un capítol de The Crown. Larraín pinta sensacions, parla amb els silencis, i deixa la música impressionant de Jonny Greenwood omplir els buits restants. Durant tota la pel·lícula sona una melodia d’inspiració barroca, contínuament distorsionada per sons dissonants, com dissonant va ser la presència de Diana Spencer dins la família reial anglesa.