dimecres, 29 de juny del 2022

Distòpies molt reals


Isaac Rosa ha guanyat el premi Biblioteca Breve amb “Un lugar seguro” (Seix Barral). Una nissaga d’estafadors navega en un món en que el canvi climàtic i l’hiperneoliberalisme deixen la seva empenta destructiva davant l’oposició d’una part de la ciutadania que s’organitza de forma autogestionària per fer-hi front. Rosa fa ús molt eficaçment del llenguatge d’un dels estafadors, qui critica amb prepotència i un humor groller les alternatives que es van obrint contra el desgavell social.

Si la distòpia del paràgraf anterior es situa en un futur no llunyà, per desgràcia resulta molt actual el món de violència masclista a les dues bandes de l’Atlàntic que ens narra brillantment la mexicana Brenda Navarro a “Casas Vacías” (Sexto Piso), que ja porta sis edicions. Hi podem veure a través de dues dones la lluita per la maternitat i pel vincle amb els fills i la forma en que els homes i la societat sencera dificultem aquesta lluita. Cal destacar els canvis de llenguatge de les dues dones, de classes socials ben diferents, que protagonitzen alternativament els diversos apartats de la novel·la.

La gallega Cristina Sánchez Andrade, de qui ja havíem recomanat les seves narracions, ha construït a “La nostàlgia de la Mujer Anfibio” (Anagrama) una novel·la molt potent a partir d’un fet real, el naufragi d’un vapor a  la ria d’Arousa, al 1921, dibuixant la vida de tres dones relacionades amb aquell fet. El to de la història s’acosta al realisme màgic i aconsegueix embolicar al lector en un joc de miralls, secrets i sorpreses.

M’ha agradat conèixer la prosa i les intencions de l’Albert Lladó, qui recrea a “La travesía de las anguilas” (Galaxia Guttenberg) la vida d’uns adolescents del que ara s’anomena Zona Nord de Nou Barris (Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró) en els anys de la Barcelona Olímpica. Amb un esperit similar al de Javier Pérez Andújar, el narrador recorda la importància pels xavals de la papereria del barri com a subministradora de materials ben oposats als de la droga, l’atur i els desnonaments que han marcat  part de la vida d’aquests indrets, invisibles per a la majoria de la ciutadania barcelonina.

I, per suposat, he de proposar la lectura del darrer llibre del Graham Swift, “Bueno, aquí estamos” (Anagrama). Els jocs de la màgia, l’il·lusionisme i les desaparicions són la base per explicar un triangle en el que la pitjor part se l’endú un home que de nen va ser acollit prop d’Oxford per fugir del Londres bombardejat per la Luftwaffe. Swift ens ofereix una nova lliçó de profunditat psicològica amb un estil aparentment subtil i senzill i clarament descarregat de qualsevol barroquisme.