Al
Maig de 2006 vaig tenir la sort que em contractessin com a responsable del
dia a dia de l’Orquestra del Teatre de les Arts de València, cinc mesos abans
que posessin el Teatre en marxa. Després d’una entrevista (millor dit, un
examen) amb Lorin Maazel a l‘Hotel Ritz de Barcelona no em
podia creure que estigués sota les ordres de dos directors de la categoria
de Lorin Maazel per la temporada d’òpera i de Zubin Mehta per el Festival de
Maig.
El que sabia de Lorin
Maazel és el que es parla dintre de la professió. L’havia
conegut l’Octubre de 1992 a Pittsburgh després d’un concert amb
l’orquestra de la ciutat que ell dirigia. Me’l va presentar el compositor
Lleonard Balada. També l’havia vist dirigir una 9ª Simfonia de Beethoven
al Festival de Cagliari a Sardenya.
També sabia que va
ser un nen prodigi, que hagués pogut fer carrera amb el violí, que tenia una
memòria fotogràfica, que dirigia les millors orquestres i teatres d’òpera del
món i que tenia un “cachet” estratosfèric. De fet va ser el primer director amb
un contracte d’un milió de dòlars.
Ara tenia la
possibilitat de conèixer totes aquestes coses de primera mà. Per
al primer contacte de l’orquestra amb el seu director es van programar 6
assaigs en 3 dies. Va demanar que tinguéssim els materials d’orquestra
preparats de moltes obres, totes elles de gran format. L’orquestra del Teatre
no era molt gran, vam haver de contractar més de 20 músics extres per poder fer
les obres que ell volia.
Vaig passar els 6
assaigs escoltant i mirant atentament com treballava, sense perdre’m res, ni
gestos ni paraules. Tots les coses que es deien d’ell eren allà.
Un gest, no elegant, però sí precís i
auster. Una mirada que controlava cada músic de
l’orquestra. Jo podia veure amb els meus ulls com “llegia” la
partitura que “tenia” al cap. Tot ho va fer de memòria i en
cap moment vaig notar cap dubte en l’orquestra que fos
provocat pel director
Tot el que és deia
d’ell com a director no solament era veritat, si no que per a mi encara anava
més enllà. Tots els elements necessaris per dirigir els tenia sota un control
total, comunicant una seguretat absoluta.
Un dels retrets que
se li feien era la fredor amb què dirigia. Evidentment era un director
molt cerebral però en aquests assaigs en molts moments hi va posar emoció, fins
i tot molta emoció. Es podria atribuir a que es va trobar amb una orquestra que
va sonar des del primer moment amb una qualitat immensa. A qualsevol petit gest
que ell feia l’orquestra responia amb escreix. Una orquestra que se la
devia sentir seva, doncs havia triat tots els musics ell personalment.
Tothom era conscient, jo entre ells, que érem protagonistes d’un moment
musicalment important.
Aviat farà set
anys que Lorin Maazel va morir. Va néixer el 1930 a Paris, de petit la
seva família va tornar als EEUU. Nen prodigi, als 12 anys ja va fer una gira
(de les moltes que faria a la seva vida) per els EEUU dirigint les millors
orquestres del seu país. Va ser director d’algunes de les millors orquestres
d’Europa com l’Òpera de Berlin, la Simfònica de la Radio de Berlin, l’Orquestra
de Cleveland, l’Òpera de Viena, la Simfònica de Pittsburgh, l’Orquestra de la
Ràdio de Baviera, la Filharmònica de Nova York, l’Orquestra Nacional de França,
l’Òpera de València i la Filharmònica de Munich.
Tenia oïda absoluta
i, com he explicat, memòria fotogràfica. Quant al seu tracte personal, era
famós per el seu caràcter fortíssim. Hi ha anècdotes famoses sobre això. Una
d’elles és l’enrabiada monumental que va agafar, quan els músics de la
Filharmònica de Berlin no el van triar per ser el successor de Karajan, va fer
època.
Avui el veurem
dirigint a la Filharmònica de Berlín en l’escena final de l’Ocàs dels Deus de Wagner.
Entrades
1 comentari:
És Don Giovanni, no l'Ocàs. Però gràcies perquè m'ho he passat molt bé perquè és una de les meves òperes predilectes.
Publica un comentari a l'entrada