Si quan el futbol es jugava amb pilota de
cuiro i botes greixades, algú hagués assegurat que una Copa del Mon es
disputaria al desert, tothom l’hagués tractat de boig; però un segle més tard a
Qatar el boig tindria raó. Perquè és de bojos organitzar un mundial al desert en
un país sense tradició futbolística, sense estadis i sense afició. Qatar no és
un país de futbol i per això s’han hagut
d’invertir tres cents mil milions de dòlars construint estadis i
infraestructures. Només esperen recuperar disset mil milions; els dos-cents vuitanta tres mil
restants els compensaran amb l’intent d’oferir al mon una imatge amable i
exemplar, lluny de la que en realitat pateixen al país milers de ciutadans per la manca de
respecte a molts drets humans.
La
manca d’estadis s’ha cobert construint-los, però la manca d’afició i tradició
ha necessitat de figurants als carrers vestint samarretes dels països
participants; i també als estadis, on més de la meitat van marxar cap a casa al
descans del partit inaugural. Ben mirat no hauria de sorprendre, no eren
afeccionats, eren figurants.
Des que la FIFA va votar Qatar com
organitzador de la Copa del Mon de futbol, riuades de tinta han denunciat totes
les ombres sorgides al procés d’elecció i durant la construcció dels estadis
pel tractament indigne i explotador als treballadors contractats,
majoritàriament estrangers. Però tot plegat no ha estat suficient per
aconseguir un aclariment de les denuncies i el mundial ha començat cedint als
amfitrions pràcticament l’absolut control organitzatiu i de les normes de
comportament als estadis. Una renuncia de la FIFA que ha augmentat encara més
tots els dubtes i totes les crítiques, sent assenyalada com cooperadora de
facilitar la disputa del seu principal trofeu a un dels llocs menys meritoris
del planeta.
Entenc el futbol com un esport generalment
atractiu; l’he jugat, patit i gaudit. Veuré els partits del mundial perquè m’interessa
seguir la competició esportiva, però em dol que la gespa dels estadis es faci
servir com una catifa, on amagar injustícies que demanen igualtat; i no es la
primera vegada a la història, Argentina 1978 i Rússia 2018, han estat
precedents.
Tanco aquesta primera crònica sobre Qatar’22, veient
la imatge de satisfacció del rei Felip VI a la llotja per la victòria del equip
espanyol amb golejada front Costa Rica. Amb la de tempestes de sorra que cauen
des de fa temps en vers la organització d’aquest mundial, calia que el monarca
espanyol seies a una llotja tant devaluada, social, humana i políticament? Els
dies anteriors he vist jugar Anglaterra, Països Baixos i Dinamarca i no he
vist, o no me’ls han mostrat a la llotja, els seus monarques caps d’estat.
Observarem amb atenció els esdeveniments dels propers
dies, esperant parlar-vos més de futbol la propera setmana. Al cap i a la fi,
es juga la seva Copa del Mon, tot i que sigui al desert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada