Qui vagi seguint aquests posts haurà observat un volum molt gran de llibres escrits per dones joves, moltes d’elles catalanes. Aquesta realitat ve determinada per dos motius: n’han sortit moltes de gran qualitat en els darrers anys i, també, el fet de que visc rodejat de tres dones lectores, dues d’elles joves atretes per manifestacions culturals disruptives en l’àmbit feminista, amb noves sensibilitats i nous llenguatges. Avui ofereixo quatre llibres de dones joves i dos més d’homes de la meva quinta.
Començarem per l’Eva
Baltasar, qui després de la seva exitosa trilogia inicial ens presenta “Ocàs i fascinació” (Club Editor i
Random House), on una dona amb estudis però una feina precària perd l’habitació
llogada a Barcelona i ha de viure al carrer.
Atenció al gir final, la “fascinació”.
No coneixia res de les tres següents, els llibres de les
quals també m’han interessat molt. L’Alba
Dedeu descriu a “La conformista”
(Sexto Piso i L’altra editorial) la vida anodina d’una dona i el seu home que gestionen
un petit negoci de pollastres a l’ast. Amb molta austeritat i aparent
senzillesa, la protagonista deixa acta de les seves frustracions però també
dels avenços en la convivència i la realització personal.
La Gabriela i el Quim són els actors complementaris de “Com un batec en un micròfon”, de la Clara Queraltó, guanyadora del premi
Anagrama. Una jove s’enamora d’un home i l’aconsegueix temporalment. Aquest
home té un comportament erràtic. I el joc de les perspectives se’ns va obrint
fins un desenllaç tan genial con tèrbol.
La Paula Ducay
ha estat tan profunda i breu com les anteriors a “La ternura” (Altamarea), on una jove és convidada per un company
de feina a passar uns dies de vacances amb la seva família. M’ha semblat
admirable la subtilesa extrema de les relacions que s’estableixen amb els
membres de la família i amb el veïnatge.
Passem doncs als homes. A “El niño” (Tusquets) Fernando
Aramburu continua fent molt bona literatura recuperant un succés real, l’explosió
de gas que va ocasionar quaranta morts a una escola basca al 1980, per
ficcionar sobre una de les famílies afectades. Un exercici de sensibilitat i d’orfebreria
narrativa.
Acabem avui amb “Retrato
del fin del mundo” (Alba) del canari resident a Barcelona Carlos Ruiz Caballero. A partir d’uns
personatges reals, uns anarquistes de l’illa de La Palma que es varen casar
hores abans de l’execució de l’home al 1937, l’autor reprodueix l’ambient
polític dels anys previs, amb els moviments republicans, socialistes i
anarquistes i la reacció de la burgesia que va abonar la sedició militar i la
guerra civil i la dictadura. Igual que al llibre d’Aramburu, el rigor històric
es combina brillantment amb la ficció lliure i la qualitat literària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada