Hem anat a veure la pel·lícula El 47 que s'acaba d'estrenar fa pocs dies. I la veritat és que ens ha agradat molt. Ens explica la vida al barri de Torre Baró on famílies emigrants varen construir primer les seves xaboles i més tard uns habitatges molt precaris en plena muntanya de Collserola que no disposava de cap mena de serveis. A poc a poc, els veïns varen aconseguir que hi arribés la llum, l'aigua i el correu, però no hi havia cap mena de transport públic i l'accés al barri era difícil i esgotador. Un dels veïns, en Manuel Vital, que era conductor d'autobusos, concretament de la línia núm 47 de TMB, i un home compromès amb les lluites i reivindicacions veïnals, va intentar convèncer l'Ajuntament de Barcelona de la necessitat d'una línia que arribés al barri, però no va obtenir més que excuses i negatives. Finalment, aprofitant la seva condició laboral va pujar amb el seu autobús fins al cor del barri per demostrar que la seva demanda era possible. Detingut i processat inicialment va ser indultat per les pressions populars i poc després TMB va establir la línia tan reivindicada
La pel·lícula ens mostra les dures condicions de
vida i treball dels habitants del barri i les seves lluites.
El guió és excel·lent com ho és també la sempre compromesa recreació
d'ambients i vestuaris de fa tants anys. Res grinyola en la posada en escena que resulta perfectament creïble.
D'altra banda, el treball dels actors és també magnífic,
especialment el d'Eduard Fernández que fa una veritable creació del
protagonista molt ben acompanyat per la sempre eficaç Clara Segura en el paper
de la seva dona
En conjunt, una molt bona pel·lícula del director
Marcel Barrena de qui ja havíem vist un altre treball, "Mediterraneo" que aborda amb gran realisme la problemàtica de la
immigració a través del Mediterrani i la tasca dels equips de salvament
encarnats per la trajectòria d'Oscar Camps i la seva Open Arms.
Entrades
2 comentaris:
Em va agradar molt però ho situa com una acció individual i no va ser precisament això. Ell era militant de CCOO i del PSUC, a més d'activista a l'associació del barri.
El segrest del bus, com molts altres que es van fer, van ser decidits i organitzats de forma col·lectiva.
La pel·lícula no és un documental, però crec que no pot tergiversar la història, com ho fa.
La recomano igualment.
Tinc bastanta informació sobre segrests d'autobusos (per a qui li interessi). Gràcies
Aquesta apreciació que fas em sembla molt encertada i també ho varem pensar. Aquesta manca de referència al paper dels partits i organitacions sindicals és una mancança de la pel·lícula.
Publica un comentari a l'entrada