De Salvat Papasseit a Manuel Humbert: Dos aniversaris

 

Passa el temps, i passa per tothom; passa pels homes i passa per les seves obres; hi ha el temps de vida i la memòria del temps passat que també és temps.Vull recordar-ho en posar-me a escriure sobre dos artistes que es van conèixer i apreciar de joves, Joan Salvat Papasseit i Manuel Humbert.

Bé, Salvat Papasseit sempre ho va ser de jove, la mort no el deixà envellir, i aquest any passat hem commemorat el centenari d’aquella decisió inqüestionable de la dama que gira els rellotges de sorra. Manuel Humbert, en canvi, va tenir una vida llarga. Va néixer el 5 d’agost de 1890, quatre anys abans que Salvat, i va morir el dia 1 de febrer de 1975, ara fa cinquanta anys. Dos aniversaris seguits que fan palès quan arbitrari pot ser el temps en la seva dimensió quantitativa: Salvat va viure trenta anys; Humbert, vuitanta-quatre, ben pesats.

El poeta i el pintor van compartir estones de la seva joventut  a les Galeries Laietanes, situades a la Gran Via, prop del passeig de Gràcia. Allí, Santiago Segura, un empresari sabadellenc, hi venia antiguitats, mentre es mantenia atent a allò que era nou i prometedor en les arts i sabia acollir  als homes carregats de talent que les creaven.

Salvat Papasseit va tenir cura del quiosc-llibreria que es va obrir en aquelles galeries, la qual cosa li permetia menjar poc o molt i fins i tot embolicar-se en aventures editorials com Un Enemic del Poble o Proa, la més breu, que encara avui ressonen vivament. Allà també Manuel Humbert va fer les seves dues primeres exposicions individuals, el 1915 i el 1918, i va confirmar de manera esclatant la qualitat que ja havia mostrat com a dibuixant a les pàgines de les revistes humorístiques Papitu i Picarol. També va exposar-hi col·lectivament en els salons de l’agrupament Les Arts i els Artistes, el més característic del noucentisme, que feia, amb permís de l’amo, de les Galeries Laietanes la seva seu efectiva.

No sabem gran cosa concreta del tracte personal que van tenir Salvat i Humbert, però havia de ser considerable, en primer lloc, perquè tots dos hi passaven molt de temps. Salvat, ja he dit per què; i Humbert, que sojornava sovint a París, tenia com a adreça per la correspondència, fins i tot pels amics íntims com Josep Aragay, les Galeries Laietanes, en el celler de  les quals, que decorà Xavier Nogués, tots aquells artistes i escriptors hi feien tertúlies memorables. 

Ara bé, allò que ens permet d’endevinar la naturalesa d’aquella relació són dos dibuixos d’Humbert. El primer li va demanar Salvat per publicar-lo al número 0 de gener de 1921 de Proa. Es tracta d’un dibuix on figuren dues noies en un interior. Salvat el va posar a la portada (que podeu consultar en aquest enllaç) damunt d’un cal·ligrama seu, que deia: “camí de sol- per les rutes amigues- unes formigues”. Les dues obres venien emmarcades lateralment per les dues columnes d’un curiós article polític del poeta Tomàs Garcés, “El mite de l'Espanya gran”. De Proa, un full gran imprès a les dues cares, només van aparèixer aquell número i un altre.

Retrat de Salvat Papasseit de Manuel Humbert
per la portada del llibre Ossa menor 

El segon dibuix és el testimoni més impressionant del que havia de ser la naturalesa d’aquella relació o, almenys, de la visió que Humbert tenia del poeta. No sabem si Salvat  va arribar a veure'l, ja que va aparèixer a la portada del llibre pòstum de poemes titulat Ossa Menor que es va publicar l’any 1925. Sembla inqüestionable a la vista d’aquest dibuix que ningú ha sabut plasmar millor tota la força tràgica del poeta. Encara més, va caldre esperar els darrers anys d’Antonin Artaud per retrobar una imatge que recordés aquella expressió del poeta de la Barceloneta que tan corprenedorament va saber copsar i recrear Manuel Humbert.

Si el temps de vida va ser més generós amb el pintor que amb el poeta, la memòria històrica ha estat més injusta amb el pintor. Fa temps que em vaig proposar revertir en la mesura del possible aquesta situació i vaig fer una tesi doctoral sobre el pintor. Jo l'havia conegut de petit perquè tenia l’estudi al mateix edifici on vaig néixer . Ara, la Fundació Rafael Benet, de la qual soc patró, promou amb diverses iniciatives la commemoració del Cinquantenari del seu traspàs. L’amic Cortina ha volgut sumar-s’hi amb tota la potència d’aquest blog, mitjançant el qual sereu informats d’aquelles iniciatives que puguin ser del vostre interès: exposició, llibre, conferències, articles, etc.

El sentit de la commemoració i dels homenatges deguts, el va saber explicar el periodista i crític d’art Josep Maria Cadena el 1970  quan Humbert va fer la seva darrera exposició en vida a la Sala Parés. En efecte, va reclamar l’homenatge ciutadà, no solament per fer-li justícia, sinó “pel prestigi que ens aporta la totalitat de la seva obra”.