Feliza i Nela

 

Els dos primers llibres d’aquest post tenen en comú ser novel·les sense ficció sobre dues dones, una que va ser famosa i una altra oblidada. El colombià Juan Gabriel Vásquez és potser el millor escriptor llatinoamericà que ha sorgit en el que portem de segle. A “Los nombres de Feliza” (Alfaguara) recupera la vida de l’escultora bogotana Feliza Bursztyn, qui abans de fer cinquanta anys, al 1982, va morir de sobte a un restaurant de París, ciutat on es va traslladar fugint de la violència política. Un dels seus companys de taula era Gabriel García Márquez, qui va escriure després que ella havia mort “de tristeza”. Vásquez recrea l’apassionant i molt accidentada vida de Bursztyn emmarcant-la en el seu context històric per esbrinar les causes d’aquesta “tristeza”.

Juan Trejo rescata de l’anonimat la vida de la seva germana Manuela a “Nela 1979” (Tusquets), una de les primeres víctimes de la droga dura a la Barcelona de la transició. Per fer-ho Trejo, que era un nen quan la Nela va morir a un hospital de València, va haver de trencar el silenci instaurat a la seva família i va buscar incansablement rastres de la protagonista a Espanya i a Itàlia. Cal agrair els esforços de l’autor, que ens recorden la Barcelona de la immigració i dels barris (Vallcarca, Montbau...) i la Ciutat Vella d’Ocaña, Zeleste i la plaça Sant Felip Neri, amb l’heroïna penetrant entre la joventut nascuda del boom dels 50 i els 60.

No havia llegit res de Manuel Baixauli. Doncs bé, l’escriptor de Sueca m’ha sorprès positivament a “Cavall, atleta, ocell” (Periscopi), premi Omnium Cultural 2024, on un fuster vidu s’enfronta a la criança d’un adolescent fent ús de la seva imaginació, la seva perseverança  i el seu talent. La senzillesa de la narració conviu amb elements màgics i el resultat genera en el lector a voltes neguit i a voltes pau, molta pau.

A “Madre de corazón atómico” (Alfaguara), el gallec Agustín Fernández Mallo relata la curiosa aventura del seu pare, un emprenedor castellà que va importar als anys 60 vaques a Galícia des dels Estats Units. Aquesta excusa porta a l’autor a revisar molts més fets de la història de la seva família i de la seva, en una novel·la profunda que va fluint amb aparent lleugeresa.

I encara més lleuger és el brevíssim i simpàtic llibre “Y uno se cree” (Alfaguara) en el que el mexicà-català Jordi Soler explica la història de la composició compartida amb Joan Manuel Serrat d’una cançó a partir d’uns noms imaginaris d’ocells selvàtics.