El Papa Francesc

Aquests dies s'estan publicant multitud d'articles sobre el Papa Francesc, la seva personalitat i la seva trajectòria, en general la majoria d'ells molt positius. Em permeto reproduïr avui el que Jordi Évole ha publicat a La Vanguardia perquè em sembla que amb poques paraules resumeix molt be el paper del darrer Papa.

En totes les ocasions que vaig haver de trobar-me amb el Papa, el primer intercanvi de paraules sempre va ser el mateix: “Papa, com està?”. I ell responia: “Visc”. Ho deia rient però amb coneixement de causa . Amb un sentit fi de l'humor, quan ens portaven un cafè o un refresc em deia: “Prova-ho tu abans”. Sabia que els enemics que tenia no eren pocs.

Vam poder compartir diversos enregistraments, però també matins o tardes soltes que teníem a Roma quan rodàvem altres programes o simplement estàvem de visita a la ciutat eterna. Li dèiem els dies que anàvem i ens feia un lloc a la seva agenda. Sempre vaig anar acompanyat de Màrius Sánchez, director del meu programa, que se'l va currar a base d'una relació epistolar molt curiosa. Nosaltres li enviàvem un mail i ell ens responia amb un document adjunt: un targetó escanejat amb la capçalera del Vaticà, escrit a mà, amb una lletra minúscula que per entendre-la havíem d'ampliar la pantalla al 300 per cent.

No el vaig veure mai acompanyat d'un gran seguici. Només hi anaven una o dues persones, del seu equip de seguretat o de comunicació del Vaticà. Només vaig veure acompanyat de tan poca gent un altre cap d'Estat: Pepe Mujica, el Papa laic. Francesc volia una relació directa. Gairebé sense intermediaris. El que m'hagin de dir m'ho diuen a mi. I així vam anar fent. El personal s'estranyava que el Papa ens donés una entrevista abans a nosaltres que a l' ABC , a la COPE oa 13TV. S'arriscava a una entrevista més incòmoda, però també amb més repercussió. Jugar a camp contrari i guanyar és el que té.

Perquè mai que l'entrevistem el Papa va sortir perdent. Sabia lliscar missatges transgressors alhora que seguia sent contundent contra l'avortament. El van acusar de no haver fet tot allò que volia fer. Com si això fos tan fàcil. Com si girés una trajectòria conservadora com la que portava l'Església catòlica fos senzill. Calen molts papats del mateix signe per completar la seva obra. Però durant el mandat de Francesc s?han obert camins que no estaven ni marcats. S'ha ficat en jardins on mai no s'havia ficat cap Papa . No és poca cosa.

Se l'ha qualificat de Papa comunista. El Papa vermell. Al Papa li van fer més d'esquerres els altres. El Papa va arribar amb Obama i se n'ha anat amb Trump. Va arribar amb Kirchner i se'n va amb Milei. Va arrencar amb Mario Monti i Enrico Letta i se'n va amb Giorgia Meloni. Va arribar amb Putin i se'n va amb Putin. El Papa no s’ha mogut del seu eix. Ha seguit defensant el mateix que defensava quan el van nomenar Papa . El que s'ha mogut ha estat l'eix mundial, cada cop més extremadretat. Només per això el Papa ha acabat semblant un radical.

Se'ns en va un dels grans dics de contenció que teníem a l'actual era reaccionària. Se'ns en va un referent moral en la defensa dels drets humans més bàsics. El líder mundial que pensava en els més desafavorits, que renegava del consumisme, del capitalisme més salvatge, i encara tenia ànims per, com a mínim, intentar fer fora els mercaders del temple. Va avisar de la crisi en què estaven entrant les nostres democràcies. Es va entossudir a mirar les perifèries, on viu la immensa majoria de la població mundial. Va voler ser el Papa del poble. I no sé si ho va aconseguir, però veient com ho odiaven les elits més reaccionàries, alguna cosa bona devia fer. Ahir feia vergonya aliena llegir els missatges de condol d'alguns líders, i líders, que li van fer la vida impossible.

El trobarem a faltar, Francisco. Difícilment tindrem una altra vegada un Papa a la nostra agenda de correu. Va ser bonic mentre va durar. Que li vagi bonic.

Jordi Évole