Els millors?

Si em feu la molt compromesa pregunta sobre qui és el millor escriptor viu en català, us respondré sense dubtar-ho que és Jaume Cabré. Dissortadament, la seva malaltia li impedeix seguir escrivint i em venen al cap d’altres: Pàmies, Serés, Barbal, Riera, Monzó... Però després de llegir “Piscis” (Club editor i Random House), de l’Eva Baltasar, m’apunto a optar per ella. En les seves cinc novel·les curtes, ha creat un món i sobretot uns climes no precisament amables però sí magnètics, suportats per un estil  auster i brillant a l’hora. En aquest darrer llibre, la història d’amor i desamor de la seva protagonista m’ha semblat un salt endavant des del punt de vista literari.

També Emmanuel Carrère em sembla un dels millors escriptors francesos. A “Kolhkoz” (Anagrama en català i en castellà) recupera la història i fins i tot els antecedents genealògics dels seus pares, morts en els darrers anys.   Els orígens georgians de la mare, Hélène Carrère d’Encausse, qui va ser una figura intel·lectual i un referent en la relació de França amb la URSS i posteriorment amb la Rússia de Putin, planen sobre aquesta biografia d’una família plena de contrastos, coronada amb el sentiment d’unitat assolit en els moments finals de la llarga  vida de la mare.

I potser la millor, o en tot cas la més reconeguda, escriptora índia és l’Arundhati Roy. Igual que en el cas de Carrère, la mort de la seva mare, que també era tot un personatge, li serveix com a excusa per escriure unes memòries fabuloses, “El meu refugi i la meva tempesta” (Ara Llibres i Alfaguara). M’ha meravellat la seva habilitat per lligar les relacions familiars, el retrat de la mare, l’evolució de la Índia i la conversió de Roy en una activista coherent i constant. 

La moldava Tatiana Tîbuleac està obtenint un èxit comercial molt merescut amb “L’estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds” (Amsterdam i Impedimenta), escrit en romanès. També a aquesta novel·la  trobem una lenta reconciliació entre una mare i el seu fill, tots dos molt especials. El llenguatge poètic emmarca una acció gens amable per una història perfectament arrodonida.

No havia llegit encara res del català Marc Colell i ho hauré de seguir fent gràcies a “Las crines” (Siruela), que ha estat guardonat amb el Premi Café Gijón. El seu personatge viu temporalment en soledat a una casa prestada a la pampa argentina i acaba establint unes relacions curioses amb els seus veïns i amb un cavall vell. Un llibre original, senzill i ple de llum.