Va finalitzar la Copa Mundial de futbol coronant Espanya com campiona del mon per segona vegada a la història. La casualitat o ves a saber quina mena de destí boig, va propiciar que el partit final reunís el millor jugador de la història, Leo Messi (39 anys), amb el que alguns bategen com el seu successor, Lamine Yamal (19 anys). Cap dels dos va destacar, però si que van abraçar-se després que 19 anys abans, una casual fotografia per un calendari d’Unicef els reunís per primera vegada.
S’han acabat dies de especulacions, supersticions i càbales; d’estridències, fanatismes i saturació informativa. Confesso la meva afició al futbol com a altres esports que encara gaudeixo practicant-los, però no comparteixo ni entenc la devoció histèrica per saltar, cridar i plorar per una samarreta, un gol, una derrota o una victòria. Milions de persones dels cinc continents son arrossegats un dia si i un altre també, per un esport que els hi provoca adició darrera una pantalla o omplint estadis a preus desorbitats, gastant masses diners a desplaçaments i allotjaments molt costosos. Enganxats i fanatitzats, preocupa com travessaran les properes setmanes sense tenir el que molts crítics de la manipulació de masses van denominar com opi del poble. No imaginava Karl Marx que la seva manifestació sobre la religió, faria fortuna referint-se al futbol.
Han estat més de 5 setmanes on el mon del futbol
ha narcotitzat milions de ciutadans, incapaços de reaccionar davant fets que
han estat el reflex de com es el mon actual: el vet migratori d’entrar als EEUU
a un ciutadà somali considerat millor àrbitre d’Àfrica; la prohibició al equip
iranià de dormir a territori dels EEUU, havent de viatjar cada dia de partit de
Mèxic als EEUU i tornar; la trucada de Trump al president de la FIFA perquè li
perdonessin a un jugador dels EEUU la sanció que li impedia jugar; o la frase
de Rajoy: ”França te equip d’altíssim nivell. Això si, sense francesos”
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada