El cas Millet: El gran silenci

És evident que el cas Millet està agafant una magnitud immensa per les dimensions de l’estafa i la implicació de moltes instàncies. Però a mesura que es van descobrint nous aspectes més em preocupa una idea : El fenomen del silenci, la por i la covardia de tots els que d’una o altra manera havien de tenir indicis sospites de les irregularitats econòmiques per una banda i proves palpables de la seva pèssima gestió musical humana del cor i les seves activitats.
Que un col•lectiu tant ampli faci ulls clucs a tots aquests indicis o no s’atreveixi a parlar-ne i denunciar-los d’una o altra manera i que tot això es mantingui ocult anys i anys es un fet preocupant i que planteja una qüestió de sanitat social.
No sembla, pel que se sap, que en Millet, Montull i els seus còmplices més directes, dels que per cert es parla poc, fossin personatges especialment brillants o intel•ligents. Sí eren, evidentment, vius i espavilats i sobretot corruptors per teixir una trama que ha costat tant de descobrir. Però és segur que havien de deixar rastres que a l’entorn del Palau s’estaven cometent tota mena d’irregularitats . I els que ho veien callaven i no ho deien obertament. Tret de l’anònim adreçat a Hisenda, que de ben poc va servir, tothom es mantenia en silenci. Proveïdors, professionals, constructors, arquitectes, auditors, músics, cantaires, membres dels consells, polítics, havien de veure d’una o altra manera que el clan Millet manegava arbitraria i despòticament tots el afers, tant econòmics com culturals , del Palau. Com es possible que això no transcendís, que no arribés als poders polítics i que si els hi arribava aquests fessin ulls clucs ?
Això em recorda bastant el cas del jutge Pascual Estivill. Era absolutament conegut a Barcelona per la comunitat econòmica i judicial que el jutge extorsionava des de feia anys els seus acusats, que empresonava arbitràriament per demanar compensacions econòmiques. I ningú deia res, tothom callava i mirava d’esquivar les envestides. Va caldre arribar, com en el cas Millet, a una situació límit i quan ja tot el mal estava fet perquè es produís la denuncia i s’hi posés remei.
Es comprèn la dificultat i el temor de la gent a enfrontar-se a les complicacions i eventuals conseqüències d’una denúncia, sobretot si es tenen unes institucions que prefereixen no veure els problemes per no haver d’actuar. Però és imprescindible que tant els que poden advertir com els que n’han de ser informats tinguin una actitud més valenta. Si no canviem d’actitud estem afavorint la constant aparició d’espavilats i delinqüents socials que s’aprofiten dels silencis i la covardia de la societat.