Pomes de les antípodes

L’altra dia vaig anar al mercat de la Llibertat, al costat de casa, i vaig comprar un quilo de pomes. A l’hora de menjar la primera vaig veure que tenia enganxat l’adhesiu que encapçala aquest post.

Això mateix, tal com ho veieu la poma venia ni més ni menys que de Nova Zelanda, és a dir literalment de l’altra banda del món, de les antípodes.

I vaig pensar com és possible que el comerç internacional hagi arribat a aquesta bogeria. No es tracta d’importar una fruita tropical o exòtica que nosaltres no produïm o que si es volgués conrear aquí tindria serioses dificultats o costos prohibitius com seria el cas del mango o la pinya, per exemple; no, no, es tracta d’una poma del tipus Golden Gala que es cultiva amb abundància i gran qualitat al Pla de Lleida o al Baix Empordà. I la veritat és que la que jo vaig menjar-me era més aviat menys fresca i saborosa que les que recordo haver comprat moltes vegades al mercat de La Bisbal i que devien ser dels camps de Torruella. D’altra banda Nova Zelanda és un país desenvolupat amb un nivell de renda alt i per tant del que no s’espera que produeixi a costos extremadament barats.

En primer lloc la pregunta és com pot resultar competitiu importar aquesta poma, suportant tots els costos de transport i logística davant d’un producte que obtenim a 100 km dels nostres mercats. És la nostra producció tant poc competitiva ? Són tant poc eficients els nostres sistemes de distribució? Actuen alguns d’aquests països en règim de dumping, és a dir amb preus de venda per sota dels seus costos?

La segona qüestió és que no sembla tenir gaire sentit el malbaratament de recursos energètics que suposa transportar quilos d’una fruita com la poma, que no aporta res significatiu com a producte al nostre mercat, des de 20.000 km de distància.

Paradoxes del comerç internacional d’avui en dia però sobre les que caldria reflexionar.