dijous, 3 de novembre de 2011

"Jo confesso" de Jaume Cabré


Confesso que soc un admirador i un seguidor fidel d’en Jaume Cabré i que he llegit la majoria de les seves novel·les. Em sembla recordar que quan li varen atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ara fa uns mesos vaig publicar un post comentant-ho i celebrant-ho.
Haig de confessar també que quan va aparèixer el seu darrer llibre a començaments de setembre em vaig apressar a comprar-lo abans que s’esgotés la primera edició . I que jo, que soc clarament partidari dels llibres breus, em vaig llegir en pocs dies les 1003 pàgines del llibre. No crec haver llegit mai un llibre tant llarg...
Després d’aquestes confessions haig de dir que tot i tractant-se d’una novel·la molt respectable m’ha decebut bastant. I sense ànim de fer una crítica literària, la qual cosa en el meu cas seria una pretensió ridícula, tractaré simplement d’explicar perquè el llibre no m’ha entusiasmat com esperava.
Tinc la impressió que portat per l’èxit de “Les veus del Pamano”, la seva anterior novel·la, Cabré ha volgut construir una novel·la total que abarca e interrelaciona  una enorme multiplicitat de situacions i personatges al llarg d’un període de mes de sis cents anys.  Això en la meva opinió produeix una dispersió excessiva i no permet un dibuix concís i ric de tots els temes tractats.
L’arquitectura de la novel·la, en canvi, és molt original i utilitza d’una forma alternativa i totalment imprevisible la figura d’un narrador extern amb les veus directes dels mateixos personatges. I alhora alterna constantment relats pertanyents a moments del temps distants desenes o centenars d’anys. Això exigeix una gran atenció per part del lector però el relat està molt ben construït i l’esforç de circular per un text complex resulta gratificant.
Com he comentat alguns dels personatges  els trobo poc dibuixats i alguns altres em semblen poc creïbles perquè els trobo una mica caricaturescs. I finalment el tema central del llibre , la maldad, es situa en contexts potser un pel massa evidents per tòpics com el Nazisme, la Inquisició o l’integrisme islàmic. Crec que el llibre hagués guanyat amb un esforç de concreció.
Tinc la impressió de ser una mica massa dur amb aquestes valoracions. I em sap greu. Potser es degui a les meves altes expectatives amb aquest autor. Potser també a una campanya de premsa molt punyent en el moment del llançament que contribuïa  a  augmentar-les encara més. Però cal dir, això sí, que sense ser, en la meva opinió, la millor obra de l’autor és un llibre molt ben escrit  i que malgrat aquestes crítiques t’atrapa, com ho prova el fet que l’he llegit de cap a peus en poc temps i que m’ha estimulat a fer-ne aquests comentaris. Si algú l’ha llegit seria bo confrontar la seva opinió amb algun comentari. Animeu-vos.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Vaig llegir “Jo confesso” d’una tirada, i em va agradar. Més encara, em va “atrapar”. Potser tens raó en alguns dels comentaris específics sobre el llibre que fas, però per a mi no van suposar cap inconvenient perquè el gaudís del començament al final. L’he recomanat a algunes persones i m’he trobat de tot: Qui s’ha trobat com jo, “enganxat”, i qui, com tu l’ha paït amb una digestió una mica més pesada.
Suposo que pesen factors globals, holístics: El llibre té una globalitat que t’atrapa més o menys funció de la suma dels seus aspectes, i, és clar, de la personalitat i expectatives de qui el llegeix. Una mica com el que passa en l’enamorament entre persones. Tu expliques molt bé el perquè de les teves sensacions, i, permetem, que jo, enlloc d’analitzar les del meu major “enamorament” respecte a aquest llibre, t’exposi algunes sensacions recents respecte a alguns altres llibres “gruixuts” recents.
• Llibertat. Jonathan Franzen... Les 300 primeres pàgines les vaig anar llegint bé, gaudint algunes “perles”, ...; però, poc a poc me’n vaig anar desinteressant. S’equivoquen tots els que diuen que és “La novel•la americana de la dècada” o “Un retrat del nostre temps inesborrable i profundament commovedor.” ?. O, simplement, els personatges, el tros de món que descriu ... no va acabar d’interessar-me prou ... no vaig fer-me’ls meus ...
• Biografia de Steve Jobs (fundador de l’empresa Apple). Walter Isaacson. M’interessa la història de la informàtica. El personatge és controvertit, ric i complex. No és estrany que m’hagi atrapat. L’escriptor domina l’ofici, però comprenc que per molta gent el personatge i el món específic al que pertany no justifica llegir més de 600 pàgines.
• Sol a Berlin. Hans Fallada. Havia vist recentment una pel•lícula sobre el final del nazisme, estava sensibilitzat, i una història sobre com vivia la gent en ple nazisme, amanida amb intriga i d’altres ingredients em va sentar bé.
Com a tu, llibres massa llargs més aviat m’aturen. Però de tant en tant n’agafo algun, amb resultats dispars. Seguiré obert a les recomanacions, i a vegades l’encertaré i a vegades no.

Josep M.Cortina ha dit...

Moltes gràcies Jordi pel teu comentari sobre la novel·la d'en Cabré però sobretot per les teves aportacions sobre altres llibres ben actuals que de ben segur interessaran als lectors del Blog

Xavier Vidal i Roca ha dit...

Nosaltres, aquí a la botiga i al nostre taller, també estem enganxats a la novel·la. Alguns ja la han acabada i d'altres els hi anem al darrere. Els que l'han acabada han quedat amb un bon sabor de boca i preguntant-se "i ara què llegeixo?".

A més a més d'això vam tenir l'oportunitat de conèixer al Sr. Jaume Cabré en persona, doncs el van entrevistar al nostre taller el programa de literatura de La 2 "Pàgina 2". Aquí teniu l'enllaç, per si us resulta d'interès:

Entrevista Pàgina 2 a Jaume Cabré

Juan González ha dit...

Me apunto a los que han leído la obra y confieso que no me ha gustado nada. Cuando anunciaron su publicación me interesé por ella, pues Jaume Cabré es un autor al que sigo con interés desde que leí “Senyoria”.
Los motivos de mi discordia son varios, entre ellos, creo que es excesivamente larga, sin contenido que lo justifique. Lo bueno, si breve, dos veces bueno. En mi opinión le sobran, como mínimo 400 páginas.
También creo que es extemporáneo hablar ahora del mal trayendo a colación la inquisición y los campos de exterminio nazis. No es que me molesten estos temas, simplemente me parecen “dejá vues”, sin una actualización histórica, como podría ser el hecho de que los judíos han cambiado el rol de víctimas a verdugos de los palestinos, y no hablemos del terror indiscriminado de tinte islamista que hemos sufrido en España mismo, por ejemplo, en lugar de hablar, ahora, de la Inquisición.
Y finalmente, encuentro muchos temas, sino copiados, al menos inspirados en otras obras. Ejemplos:
1) La historia del violín ya se cuenta en la película “El Violin Rojo” de François Girard (1998).
2) El protagonista Adriá Ardevol y su relación con la música se parece, a ratos, al Adrián Leverken del Dr. Faustus (Thomas Mann).
3) El sacarse historias de la manga, sin venir a cuento, recuerdan al lamentable Código da Vinci de Dan Brown.
4) El tratamiento de la perversidad nazi en los campos de exterminio recuerdan a Jonathan Little en las Benevolas, etc.
Por todo ello creo que en esta ocasión, Jaume Cabré, no ha escrito ni sus mejores ni sus más inspiradas líneas.
Juan González