divendres, 4 de novembre de 2011

Tot recordant Queen


Queen forma part d’aquells grups amb què -gràcies als meus pares i als molts viatges en cotxe- vaig començar a parar atenció a la música. És una sort que fos així com vaig entrar en el seu univers musical particular, vull dir, amb aquella absència de prejudicis pròpia dels nens, que bé podríem assimilar a la llibertat creativa de Queen.

Recentment he vist el documental de la BBC ‘Queen. Days of our lives’ al Festival In-Edit de Barcelona. És un treball que repassa la trajectòria del grup (1970-1991) amb imatges de totes les èpoques i testimonis dels seus integrants, productors, managers i altres musics que formen part de la historia de la banda. Evidentment, us el recomano.

Per a un admirador de Queen ha estat interessantíssim descobrir els motius d’inspiració de tantes cançons, ubicar-les en la trajectòria del grup i comprendre una mica més les seves motivacions. El trist desenllaç del monstre musical que va ser Freddie Mercury dóna encara més profunditat al film, extens però àgil, ple d’anècdotes i imatges d’arxiu impagables.

Però el que m’ha fet abraçar definitivament la convicció que Queen és un dels candidats a millor grup de rock de tots els temps és descobrir com va assolir la popularitat. El documental subratlla com l’èxit els va arribar malgrat el tracte displicent de la crítica britànica (la seva crítica); Queen era un grup incòmode, per ètica i estètica, i malgrat això van superar els recels de l’establishment cultural a base d’una recepta pròpia, bona i senzilla: fer la seva música, sense receptes precuinades ni servilismes estètics. A dia d’avui, el resultat segueix sent fantàsticament intemporal.

El document que us deixo -de la cançó que dóna nom al documental, ‘Thes are the days of our lives’- no passarà a la història dels videoclips. En canvi, val la pena saber que és l’últim en què va participar Mercury, aleshores ja molt afeblit per la Sida. Mireu-lo als ulls, escolteu la lletra i adoneu-vos que, com bé diu la Clara, és un autèntic testament en vida. Dilluns, a la sala gran del cine Aribau, molts vam plorar emocionats.

Pau

3 comentaris:

Josep M.Cortina ha dit...

Un magnífic post i un video impressionant i molt emotiu.

carme ha dit...

Fantàstic, Pau. Com més temps passa, més gran!!!

Marga ha dit...

M´ha agradat molt. Gràcies Pau