Música per a indecisos

Sí amics, avui em perdonareu que escrigui en el to conciliador que anuncia el titular. És l’efecte Amics de les Arts, aquests artistassos que no ens mereixem; una banda d’amics que ha fet fortuna a base de fer música per als indecisos de la música. I d’indecisos, com se sap, en aquest país n’hi ha, almenys, 30.000; els necessaris per fer del seu àlbum ‘Bed & Breakfast’ (2010) Disc d’Or.

Aquests fills mediàtics de la (darrera) explosió de la música en català han trobat la fórmula de l’èxit, i de quina manera. Els Manel van obrir el camí, amb una lírica a anys llum dels Amics i una proposta musical poc arriscada però força més personal i distintiva. L’interès sobtat dels mitjans per tot grup que recordés vagament els de Guillem Gisbert va fer la resta, i és en aquest context on els gendres predilectes de Catalunya han caigut en gràcia.

Música per indecisos, per avorrir les cabres, per fotre’s un tret i despertar de cop. Sigui per voluntat expressa o fruit de les seves pròpies limitacions, el cas és que la seva musiqueta és transversal, fa les delícies de grans i petits, provoca la genuflexió de crítics musicals venerats i condueix les masses al Palau de la Música.

Amb aquest aval, diuen que Els Amics de les Arts (i Manel) han contribuït a ‘normalitzar’ l’escena musical del país que s’expressa en català. Jo dic que prefereixo la normalitat talentosa i prèvia dels Mishima, Standstill, Guillamino o Inspira, tots catalans, tots músics amb majúscules.

Mereixem alguna cosa més que la insulsa aventureta de quatre joves que “pugen a Verdaguer”, i si rasquem una mica veurem que ja la tenim. Els nostres músics, al seu torn, somien amb un país en què la ‘normalitat’ no els exclogui de les portades, on la seva aportació musical no alimenti només la ‘crítica especialitzada’ i el maleït ‘públic minoritari’.

El pop ja és una música prou lleugera com perquè ens quedem amb la pitjor. El dia que l’ACN, ‘El País’ o ‘Time Out’ arrisquem una miqueta, molts ens ho agrairan. I vosaltres, quin grup escoltareu aleshores?

Pau