El passat cap de setmana vaig anar a veure una pel·lícula molt recomanable. Es tracta de “Les neiges du Kilimanjaro” del director francès Robert Guediguian, a qui ja varem descobrir el 2007 amb “Marius i Janette”, que, com alguns recordareu, va tenir un gran èxit a casa nostra.
El títol de la pel·lícula, "Les neiges du Kilimanjaro", no té res a veure amb la història i és simplement el nom d’una cançó francesa que es va fer popular els anys setanta, quan els protagonistes de la pel·lícula eren joves. El guió ens explica la vida d’una parella obrera madura en la que l’home, líder sindical, perd la feina a conseqüència d’una reestructuració de l’empresa naval en la que treballa al port de Marsella. Quan estan tractant de superar amb serenitat aquesta crisi son objecte d’un atracament que posa en marxa tota una sèrie d’esdeveniments dramàtics que constitueixen la trama del film. Finalment, el que aquest ens planteja és la vida quotidiana d’unes famílies treballadores del barri de l’Estaque de Marsella colpejades per la crisi; i les seves conseqüències i les diferents reaccions que provoca en els protagonistes. Tot tractat en un estil senzill, directe i amb una forta càrrega ètica, trets que sempre caracteritzen els treballs d’aquest director. Les interpretacions dels seus actors habituals són també excel·lents.
Entrades
3 comentaris:
Una precisió i un comentari:
a) Marius i Jeannette és de 1997, és a dir que la peli ja té 15 anys!!!
b) A mi em va semblar que la peli és excessivament condescendent amb els personatges madurs i excessivament dura amb els joves (no se'n salva ni un!).
Dit això, és una història bonica sobre la solidaritat, que ja havia escrit Victor Hugo: Les pauvres gens.
Estic d'acord amb la Clara. Els joves que apareixen a la peli són els dos extrems: un, l'agressor, marginat i amb una vida molt dura, i els altres, els fills, que tenen la vida fàcil i són uns mimats.
A mi em va agradar quan l'agressor li plateja al Michel, la seva víctima, de quina altra manera es podria haver fet la tria dels acomiadats. I com en Michel reconeix que es va equivocar.
També em va agradar molt la relació de les parelles i dels dos homes.
Una pel·lícula per parlar-ne, interessant
Veig que mestra i deixeble participen activament en el debat i coincideixen. Un excel·lent exemple de dialèg intergeneracional.
Publica un comentari a l'entrada