Espai Lliure

Aquests dies el Teatre Nacional ha anunciat que tancarà la sala Tallers durant els propers dos anys. Aquesta sala, que era la tercera del Teatre, havia acollit els darrers anys el programa T6. El T6 pretenia posar a disposició de joves dramaturgs catalans una sala i una companyia d’actors perquè poguessin muntar i presentar els seus textos. Sembla que aquest tipus de recolzament no es pot mantenir quan van maldades.

En canvi, en el mateix moment, i precisament perquè van maldades, el Teatre Lliure posa en marxa un cicle anomenat “Aixopluc” per acollir espectacles que han sorgit per iniciativa de companyies “off” i que ja han funcionat en petites sales. En aquest cas el suport no passa per posar tots els mitjans des d’un bon principi sinó per reconèixer el mèrit dels qui han tingut una iniciativa d’èxit i permetre que en treguin tot el suc arribant a un públic no necessàriament familiaritzat amb el circuit de sales independents. Els ofereix l'Espai Lliure (veure imatge) que té justament les dimensions apropiades i la versatilitat necessària per espectacles de petit format.

Va ser aquest mateix cicle que va programar “Litus”, un espectacle del que vaig parlar en aquesta secció fa uns mesos. Ara, durant els mesos de febrer i març, rebran “Smiley”, que arriba des de la Sala Flyhard, i “Imatges gelades”, des de la Becket, i que dirigeix la meva amiga Alícia Gorina. La primera funció no em faria res tornar-la a veure (és divertidíssima!), i la segona aquesta vegada segur que no me la perdré. Visca les segones oportunitats!

Clara