Obsolescència programada, no gràcies

Obsolescència programada és un concepte de pronuncia difícil i fins i tot desagradable d’escoltar. Sobretot, pel què significa. Mirem el diccionari: “És la planificació de la fi de la vida útil d'un producte perquè es torni obsolet o inservible al cap d'un període de temps calculat pel fabricant”. Vaja, una manera molt educada d’explicar el frau sistemàtic al consumidor, una presa de pèl tan normalitzada com escandalosa. Si us interessa, ho explicava molt bé el documental ‘Comprar, llençar, comprar’ de Cosima Dannoritzer que va emetre el ‘Sense Ficció’ de TV3 l’any passat.

L’altre dia vaig llegir el cas d’una empresa de sistemes d’enllumenat catalana, contrària a aquesta forma infame de producció, que fabrica productes la vida dels quals és tant llarga com la tecnologia ho permet. A més, tot el que comercialitzen és reparable (sí, bombetes reparables). Benito Muros és l’enginyer que hi ha al darrere d’aquesta iniciativa empresarial, una de les que practica el Moviment SOP (Sense Obsolescència Programada).  

Eficiència, sostenibilitat i ètica, per resumir-ho. És de sentit comú, però no abunden els exemples. I així anem, comprant i llençant, comprant i llençant, perquè algú ha decidit “estimular positivament la demanda” limitant la vida útil dels nostres electrodomèstics, determinant les hores de llum exactes -i escasses- que s’encendrà la bombeta.     

*La ja famosa bombeta del Parc de Bombers de Livermore (Califòrnia), encesa des de fa 113 anys