dimarts, 1 d’abril de 2014

El gran "cartoon" de Wes Anderson

En la filmografia de Wes anderson, “Fantastic Mr Fox” va marcar un punt d’inflexió.  Aquella adaptació animada de la novel·la juvenil de Roald Dahl separa l’etapa de definició de l’estil propi (amb les seves millors pel·lícules ‘The royal tennenmbaums’, ‘Viaje a Darjeeling’ i ‘Life aquatic’) d’una segona època marcada pel manierisme i l’obertura de la seva obra al gran públic. Va quedar clar amb ‘Moonrise Kingdom’ i es confirma definitivament amb ‘Gran hotel Budapest’, la seva pel·lícula més recent.
 En aquesta etapa manierista, ‘Gran Hotel Budapest’ és la culminació d’un procés que podríem definir com la wesandersonització de Wes Anderson, és a dir, l’exageració d’aquells elements característiques de la seva filmografia: l’ús del color, la composició coreografiada del pla i els calculats moviments panoràmics de càmera si parlem a nivell formal; la simplificació caricaturesca dels personatges, la mirada ingènua i el gust d’explicar històries dins d’altres històries, a nivell argumental.
No deixa de ser curiós que aquest segon punt d’inflexió en la carrera de Wes Anderson arribi amb una pel·lícula que, de nou, sustenta la seva estètica i el seu ritme en l’animació, la il·lustració i el cartoon. Més que en cap altre pel·lícula, els personatges són plans, exageradament expressius i grotescos, i semblen moure’s aïlladament en cada pla, com si estiguessin delimitats pels marcs d’una tira de còmic i on el moviment quedés limitat en el temps. La suma d’aquests quadres filmats, d’aquestes coreografies divertides, exagerades i absurdes, dota el film del seu peculiar ritme, trepidant i irreal. I en la repetició de situacions amb només petites variants se sustenta, en gran part, la comicitat de la pel·lícula. Anderson revisita així, a través del seu particular punt de vista, els subgèneres clàssics de la comèdia americana, l’slapstick i l’screwball. 
Un altre dels pilars de ‘Gran Hotel Budapest’ és el seu repartiment coral integrat per la colleta habitual (Bill Murray, Jason Schwartzman, Bob Balaban), als quals se sumen noms de prestigi com Harvey Keitel, Willem Dafoe, Edward Norton i Jeff Goldblum, sense oblidar la dosi d’Star System europeu: Jude Law, Matthieu Amalric, Lea Seydoux o Tilda Swinton. I tots ells encapçalats per un Ralph Fiennes que mostra una inèdita vis còmica amb gran potencial. El director s’ha recolzat, i molt, en la solvència més que contrastada d’aquest repartiment capaç de dotar d’ànima i substància a tot un catàleg de personatges que semblen inspirats en les il·lustracions costumistes de Norman Rockwell, però que pateixen de ser tan plans com els dibuixos d’un cartoon.
Als crèdits finals, Anderson ens informa que ‘Gran Hotel Budapest’ s’inspira genèricament en els relats de l’escriptor austríac Stefan Sweig, tot i que aquesta cita sembla més una boutade amb finalitats estètiques que no pas una referència present al film. ‘Gran hotel Budapest’ és, en efecte, un gran artefacte visual que recrea una certa visió de l’Europa d’entreguerres, molt idealitzada, ingènua, caricaturesca i naïf, i el nom d’Sweig només pretén europeïtzar encara més aquesta recreació que, insisteixo, té molt més a veure amb la tradició de la comèdia americana i la il·lustració de Norman Rockwell que no pas amb el pensament europeu.  



2 comentaris:

Josep M.Cortina ha dit...

Subscric aquestes impressions. Em va semblar una pel·lícula amb un guió pobre i una realització efectista.

Hermínia Pujol ha dit...

Pura estètica! Jo també vaig sortir amb la impressió d'haver vist un conte el que no vol dir que no m'agradés!