En la filmografia de Wes
anderson, “Fantastic Mr Fox” va marcar un punt d’inflexió. Aquella adaptació animada de la novel·la
juvenil de Roald Dahl separa l’etapa de definició de l’estil propi (amb les
seves millors pel·lícules ‘The royal tennenmbaums’, ‘Viaje a Darjeeling’ i
‘Life aquatic’) d’una segona època marcada pel manierisme i l’obertura de la
seva obra al gran públic. Va quedar clar amb ‘Moonrise Kingdom’ i es confirma
definitivament amb ‘Gran hotel Budapest’, la seva pel·lícula més recent.
No deixa de ser curiós
que aquest segon punt d’inflexió en la carrera de Wes Anderson arribi amb una
pel·lícula que, de nou, sustenta la seva estètica i el seu ritme en l’animació,
la il·lustració i el cartoon. Més que en cap altre pel·lícula, els personatges
són plans, exageradament expressius i grotescos, i semblen moure’s aïlladament
en cada pla, com si estiguessin delimitats pels marcs d’una tira de còmic i on
el moviment quedés limitat en el temps. La suma d’aquests quadres filmats, d’aquestes
coreografies divertides, exagerades i absurdes, dota el film del seu peculiar
ritme, trepidant i irreal. I en la repetició de situacions amb només petites
variants se sustenta, en gran part, la comicitat de la pel·lícula. Anderson
revisita així, a través del seu particular punt de vista, els subgèneres
clàssics de la comèdia americana, l’slapstick i l’screwball.
Un altre dels pilars de
‘Gran Hotel Budapest’ és el seu repartiment coral integrat per la colleta
habitual (Bill Murray, Jason Schwartzman, Bob Balaban), als quals se sumen noms
de prestigi com Harvey Keitel, Willem Dafoe, Edward Norton i Jeff Goldblum,
sense oblidar la dosi d’Star System europeu: Jude Law, Matthieu Amalric, Lea
Seydoux o Tilda Swinton. I tots ells encapçalats per un Ralph Fiennes que
mostra una inèdita vis còmica amb gran potencial. El director s’ha recolzat, i
molt, en la solvència més que contrastada d’aquest repartiment capaç de dotar
d’ànima i substància a tot un catàleg de personatges que semblen inspirats en
les il·lustracions costumistes de Norman Rockwell, però que pateixen de ser tan
plans com els dibuixos d’un cartoon.
Als crèdits finals,
Anderson ens informa que ‘Gran Hotel Budapest’ s’inspira genèricament en els
relats de l’escriptor austríac Stefan Sweig, tot i que aquesta cita sembla més
una boutade amb finalitats estètiques que no pas una referència present al
film. ‘Gran hotel Budapest’ és, en efecte, un gran artefacte visual que recrea
una certa visió de l’Europa d’entreguerres, molt idealitzada, ingènua, caricaturesca
i naïf, i el nom d’Sweig només pretén europeïtzar encara més aquesta recreació
que, insisteixo, té molt més a veure amb la tradició de la comèdia americana i
la il·lustració de Norman Rockwell que no pas amb el pensament europeu.
2 comentaris:
Subscric aquestes impressions. Em va semblar una pel·lícula amb un guió pobre i una realització efectista.
Pura estètica! Jo també vaig sortir amb la impressió d'haver vist un conte el que no vol dir que no m'agradés!
Publica un comentari a l'entrada