"Boyhood": atrapar el temps

El director Richard Linklater ha convertit el pas del temps, el sentit de l’existència i els límits entre realitat i ficció en matèria de reflexió d’algunes de les seves millors pel·lícules. Tant a la famosa trilogia d’ “Antes del amanecer”, “Antes del atardecer” i “Antes del anocher”, com a l’experiment animat “Waking life”, per citar alguns dels seus títols, el director texà s’ha anat plantejant dubtes existencials que giren al voltant de com el temps marca les persones i com el cinema pot captar l’essència d’aquesta transformació.

Amb la seva darrera pel·lícula, “Boyhood”, Linklater porta aquesta preocupació filosòfica i estètica a un punt àlgid, ja no només de la seva carrera, sinó també dins el conjunt de la història del cinema. “Boyhood” mostra el procés de creixement d’un nen des de que té sis anys fins que arriba als 18, amb totes les vivències, il·lusions, desenganys i records que van posant la base de la seva pròpia personalitat.

Rodada durant dotze anys, la proposta de “Boyhood” resulta tan senzilla en el seu plantejament com èpica en la seva execució: Linklater va convocar el seu equip durant tres o quatre dies l’any durant tota la dècada i escaig que va durar el rodatge. Així és com ha pogut captar els canvis físics dels actors (el seu fetitx Ethan Hawke i una immensa Patricia Arquette), les tendències estètiques de cada època, i el sentir social i polític de cada moment històric, amb un verisme mai vist en una pantalla de cinema. Però és en el creixement del protagonista, en els seus canvis vitals, i en els detalls que van configurant la seva personalitat, on “Boyhood” ens regala els seus moments més espectaculars i emocionants.

No és la primera vegada que veiem un personatge que va envellint a la gran pantalla: la sèrie de Harry Potter (que casualment surt referenciada a “Boyhood”) o el cicle de Truffaut sobre Antoine Duhamel (Jean Pierre Leaud) que arrenca amb “Los 400 golpes” són alguns experiments previs que venen al cap davant la proposta de Linklater. La novetat, a “Boyhood”, és que veiem tota l’evolució dels personatges en una única pel·lícula de prop de tres hores de durada, que converteix els espectadors en testimonis d’un viatge apassionant: el del nen que es va obrint a la vida mica en mica, a cop d’alegries, desenganys, èxits i fracassos.

Linklater opta per apuntar situacions familiars i personals sense entrar en gaires detalls. No pretén explicar, ni d’això es tracta, la història d’aquest nen en particular. La intenció és una altra, la de captar de forma genèrica el pas del temps i atrapar l’essència de cada moment. Un repte que només el cinema, l’únic art que té la imatge i el temps com a matèries primes, ha pogut fer possible.