Fa uns dies em va agafar una d’aquestes dèries que a vegades
tenim els economistes i vaig escriure unes pàgines per reflexionar sobre la
inacabable crisi que vivim des de fa ja bastants anys i les expectatives que es
presenten per superar-la. Vaig enviar el texts a alguns amics i amigues amb qui
sovint parlem d’aquests temes. Una d’ells, la Cristina González, companya de la
Clara i responsable de Projectes i Comunicació de la
Fundació Campalans em va proposar
si el volia publicar a la Revista digital de la Fundació. Feu un click a la imatge i aquí el teniu per
si li voleu donar un cop d’ull. Es presenta en format pdf i és molt fàcil d’imprimir.
Aprensius econòmics i optimistes irreductibles, abstenir-se
Entrades
2 comentaris:
Moltes gràcies Josep Maria. Has posat negre sobre blanc i amb molts mes arguments dels que jo disposo el que jo penso!!!
Benvolgut Pep,
estant d'acord en tot el que dius en el teu documentat article, que ho estic, crec que se t'escapa, com a la gran majoria dels economistes i polítics actuals, un fet de cabdal importància:
LA IRREVERSIBLE CRISI ENERGÈTICA.
L'anàlisi històrica de la humanitat, ens evidencia el llaç indissoluble entre energia, organització social i progrés (aparent).*
La correlació entre PIB i consum energètic és total.
Sense una aportació energètica abundant i barata, com ho han estat els combustibles fòssils, especialment el petroli, els últims 250 anys de la humanitat, no haguessin estat possibles.
Cert és que el desenvolupament tecnològic (la intel·ligència humana en paraules menys grandiloqüents) ha contribuït en aquesta realitat.
Cert és que l'explotació d'àmplies capes de la població també han existit.
Però la intel·ligència humana sempre ha estat present, i l'explotació de l'home per l'home, per molt que ens dolgui a molts de nosaltres, també.
L'element diferencial que marca un salt qualitatiu radical al segle XVIII és el salt energètic que representa la utilització del carbó, com a mitjà de subministrar energia a la societat. No discutiré que sense la màquina de vapor aquest canvi no hagués estat possible, però sense l'aportació energètica del carbó i que la seva TRE (TAXA DE RETORN ENERGÈTIA) és molt significativa, el procés de producció i acumulació no hagués estat possible.
L'ús del petroli en els començaments del segle XX va suposar un altre salt qualitatiu innegable. Tinguem en compte que el petroli que s'extreia llavors tenia una TRE de 100, amb 1 barril de petroli aconseguíem extreure 100 barrils, mentre que en l'actualitat aquesta TRE ha baixat a 20 en els jaciments convencionals, i és lleugerament superior a 3 en els jaciments no convencionals (els que necessiten de la perforació direccional i el "fracking" per a la seva explotació).
Aquesta és la gran diferència de la crisi de 1929 i la del 2008: en 1929 els pous de petroli estaven allí esperant-nos totalment plens, i ara estan mitjà buits, iniciant un declivi no només quantitatiu (cada vegada s'extreuen menys barrils), sinó el que és pitjor, qualitatiu (la TRE del que s'extreu és cada vegada menor).
Crec que aquest petit gran detall mereix ser tingut en consideració.
El PEAK-OIL és una realitat objectiva, que es constata empíricament, coneguda des de la dècada dels 70, i que ha estat silenciada, i ho segueix encara, pels mitjans de comunicació. Tan sols en mitjans molt especialitzats, cada vegada més nombrosos s'està obrint pas aquest discurs.
La conseqüència més rellevant d'aquest discurs és que el col·lapse de la nostra civilització, no només és inevitable, sinó que està a la volta del decenni.
Els canvis que caldria haver escomès per evitar-ho, no s'han escomès, i és més se segueix corrent cada vegada més de pressa cap al precipici...
L'única alternativa per mantenir l'esperança és construir "bots salvavides" col·lectius a nivell local.
Salutacions "infracturables",
AMADEUS
* Et transcric a continuació un poema que vaig escriure fa uns anys sobre el progrés.
* * * * * * * * * *
Port de Pollença 25/10/2007
Yo luché por el progreso,
y reconozco mi error.
El progreso es retroceso.
Ahora vivimos peor.
La tierra se recalienta.
Los mares son vertederos.
Las ciudades hormigueros,
donde vive descontenta,
la gente y sus herederos.
Como aprendices de brujo,
desatamos tempestades
que devastan las ciudades
cimentadas en el lujo
de estentóreas vanidades.
Proseguimos la carrera
que no va a ninguna parte.
Pronto haremos que la Tierra
se parezca más a Marte.
Si hubiésemos empleado
al menos nuestra destreza
en superar la pobreza
de tanto desheredado,
otro gallo cantaría,
seríamos más humanos,
seríamos como hermanos,
y este mundo no sería
un inmenso estercolero
a causa de la ambición
de todos, con la excepción
de algún pobre pordiosero.
AMADEUS
Publica un comentari a l'entrada