Casagemas i l’ombra de Picasso

Aquests dies podeu veure al MNAC una exposició sobre el pintor Carles Casagemas (Barcelona 1880-1901), un artista que ha passat bastant desapercebut en el relat artístic català per una seguit de circumstàncies. Normalment no faig ressenyes d’exposicions, tot i que per raons de feina em faig un fart de visitar-ne. Però la desgraciada història, gairebé desconeguda, d’aquest personatge m’ha animat a fer-ho.

La primera raó, i la més determinant, perquè la figura de Casagemas no transcendís més enllà dels entesos en el món de l’art és la seva mort prematura. El pintor es va suïcidar als 20 anys a París, víctima d’un desequilibri mental que el va dur a obsessionar-se amb una parisenca que no el corresponia. Tot i amb això, a aquella edat l’artista ja havia pintat 45 quadres, molts d’ells remarcables.

El segon motiu, i el més irònic, ens porta a parlar de Pablo Picasso. El pintor malagueny i Casagemas no només van ser coetanis, sinó que es van conèixer personalment, van travar amistat i fins i tot van compartir taller i viatges. La influència que Picasso va exercir en Casagemas –i viceversa, probablement- es veu perfectament en les obres exposades al MNAC.

 Però l’ombra de Picasso és molt allargada, tant, que ha relegat la figura de Casagemas a la d’un “actor secundari de la seva biografia”, en paraules del comissari de la mostra. El pintor malagueny va ser un referent, un mentor i un company per a Casagemas, sí. Però la dimensió i transcendència de la seva figura també l’han fet responsable involuntari de l’ostracisme del seu amic, sempre segons la tesi d’aquesta interessant exposició.

L’obra de Casagemas s’ha exhibit en comptades ocasions. Ara el MNAC n’exposa 38 quadres, 13 dels quals són inèdits. A més, hi ha tres retrats que Picasso li va fer en moments diferents de la seva curta vida.