El prestigi de la calumnia.

Pels que vulguin acompanyar aquest text amb bona música els suggereixo aquesta peça de Rossini "La calunia e un venticello" del Barbier de Sevilla.

Un cop més un home, un ciutadà, ha estat a punt de ser ensorrat en el fang de la indignitat i la corrupció per una calumnia. El diari El Mundo va filtrar fa uns dies unes “informacions” segons les quals l’Alcalde Barcelona, Xavier Trias, hauria tingut una quantitat important de diners dipositats en un compte bancari a Suïssa, posteriorment traslladat a un banc andorrà. La “descoberta” hauria estat obra dels serveis policials especialitzats en aquests assumptes i s’hauria “canalitzat” vers el diari des de el Ministerio del lnterior del Gobierno de España en una conjuntura en la qual l’afebliment de les autoritats catalans els resulta altament desitjable.

Malgrat el desmentiment immediat i la indignació del perjudicat, vaig poder constatar que l’acusació tenia en moltes persones, fins i tot del meu entorn, una acollida més favorable, un major crèdit, que les paraules i l’actitud de Trias, tot i que em van semblar sinceres.

Com ha succeït tantes vegades, per no dir sempre, en demostrar-se que l’acusació era falsa i injustificada no hi hagut correcció per part del diari. En aquest cas, l’alcalde va aportar els documents de la banca suïssa que certificaven la falsedat de l’acusació i la “fabricació” de les “proves” publicades. També va demanar lògicament la dimissió del ministre. Això no obstant i com és habitual, enlloc del reconeixement explícit de la seva innocència per part de l’opinió pública, s’ha produït un silenci mesquí banyat sovint en la desconfiança i en l’escepticisme. De fet, com va dir encertament el mateix Trias en la seva primera reacció en llegir la “notícia” que l’embrutava, el mal ja estava fet i tenia quelcom d’irreparable.

La gravetat de les reaccions socials tan ben predisposades a creure’s les calumnies no es pot justificar ni minimitzar per l’incessant reguitzell de casos de corrupció, ni tampoc perquè els que finalment resulten ser culpables acostumin a reaccionar negant d’entrada qualsevol culpabilitat. L’honorabilitat de les persones hauria de defensar-se personalment i socialment fins que uns tribunals dignes provessin que l’havien perduda. També seria just que la pèrdua fos proporcionada al delicte o a la falta, i no dugués sempre al deshonor total. Altrament, tots estem exposats a ser víctimes de les calumnies, fins i tot de les més absurdes i infundades, malgrat creure que esdeveniments d’aquesta mena no ens succeiran mai, que estan reservats als altres, i ara sobretot, als polítics.

Seria llarg i difícil d’esbrinar les causes del prestigi que gaudeix la calumnia i certament no és aquest el lloc adient per intentar-ho. Em limito a constatar-ho i a sotmetre-ho a la meditació dels lectors del blog. Tanmateix, vull recordar, perquè s’han divulgat abastament en els darrers temps en els diaris, que alguns dels actuals estudiosos de les neuro-ciències sostenen que la part més arcaica del cervell, aquella que compartiríem amb els rèptils, seria el “lloc” on raurien l’agressivitat i la malfiança defensiva, i per tant, seria la base orgànica, objectiva, on acolliríem les calumnies.  Davant aquesta mena de divulgacions “científiques” potser convindria recordar que, des del temps que érem parents dels rèptils, el nostre cervell ha crescut i s’ha desenvolupat tant que ha esdevingut humà, és dir, capaç de cavalcar amb dificultats però dignament sobre els instints  i, molt de tant en tant, capaç d’escriure sobre les causes i efectes de la calumnia amb l’art d’un Shakespeare a  Otelo, per exemple, o amb la música dels Verdi o Rossini.