Femení Plural

L'atzar ha volgut que m'arribin tres novetats literàries escrites per dones. Les comentarem en ordre oposat al de la distància. Comencem doncs per l'australiana Hannah Kent, qui ambienta "Ritos funerarios" (Alba Editorial) a la Islàndia del segle XIX i potser per això adopta un estil decimonònic, pausat i intimista. Es refereix Kent a un cas real, el de la criada Agnes Magnúsdóttir, la darrera dona executada al seu país, que va passar els darrers mesos de la seva vida, mentre esperava el botxí, a càrrec d'una família de grangers i d'un jove capellà que va ajudar-la a trobar-se amb Déu. Es tracta d'un text subtil en el qual coneixem una biografia de pobresa predestinada a la desgràcia en el marc rural i el paisatge esquerp de la costa nord islandesa. I és en aquest punt, en l'interès pels perdedors, en el que el llibre està més aprop  de Dickens o Zola que d'Austen o James. Val a dir que la joveníssima autora ha trobat un èxit de vendes en vint idiomes. Sí, hi ha best sellers que mereixen ser llegits.

Des de més aprop, Madrid, Belén Gopegui ens proposa a "El comité de la noche" (Penguin Random House) una història d'activisme polític. Gopegui em va enganxar fa molts anys amb novel·les sobre una generació abocada al mileurisme a la que cadascú ha hagut de decidir quins valors defensa i quins traeix. Fa vint anys "La escala de los mapas" o "La conquista del aire" van irrompre com a bons exercicis literaris i manifestos ètics. En els darrers llibres, com el que ens ocupa, la crisi li fa parlar del zeroeurisme i de l'exili econòmic. Però també de rebel·lió política, en un to tan explícit que podria resultar massa evident i per tant arriscat. En aquest cas, la mercantilització de les transfusions de sang i, per elevació, de la Sanitat, troba una resposta radical des de grups autoorganitzats clandestins, una nova guerrilla urbana no violenta que fa un ús hàbil i intensiu de la xarxa. Aprofito per proposar el visionat de "Las razones de mis amigos", dirigida l'any 2000 per Gerardo Herrero, basada en "La consquista del aire" i amb guió adaptat per l'encara no ministra Ángeles González Sinde.

Finalment, arribem a Barcelona, on la molt jove Jenn Díaz ens presenta "Es un decir" (Lumen), un exercici d'orfebreria literària que molts relacionen, amb el beneplàcit de l'autora, amb Ana María Matute. "El día que cumplí once años mataron a mi padre". A partir d'aquesta primera frase, Díaz construeix una narració amarga però gens afectada i amb tocs d'ironia i humor ben col·locats, en la que una noia passa l'adolescència volent conèixer -i acaba aconseguint-ho- la història de la seva pròpia família tot i la boira que impera en un poble marcat per un ambient no menys tèrbol. Intueixo que sentirem parlar molt d'aquesta Jenn Díaz.