Torres Dulce, el jardiner fidel

El Fiscal General de l'Estat acostuma a ser un càrrec controvertit. Recau en juristes de reconegut prestigi, però al tenir el vici d'origen de ser designats pel Govern de torn, la imparcialitat i oportunitat de les seves actuacions és sovint qüestionada i posada en dubte per aquest mateix biaix ideològic i partidista. I amb raó.

Torres-Dulce, gran cinèfil i madridista de pro, està ara en l'ull de l'huracà mediàtic per haver promogut la famosa querella contra Artur Mas, de la qual l'inefable Sánchez-Camacho se sent tan orgullosa, després d'haver pronosticat que s'acabaria presentant sí o sí, quan el més el calent era a l'aigüera. ¿Podem, però, considerar-lo com el dolent de la pel.lícula d'aquest cras error polític?

Entenc que no. La Fiscalia no tenia altre remei que resoldre sobre la procedència o viabilitat de la querella, ja que li exigia l'article 8 del seu Estatut Orgànic: “El Gobierno podrá interesar del Fiscal General del Estado que promueva ante los Tribunales las actuaciones pertinentes en orden a la defensa del interés público".

Torres-Dulce ha estat hàbil contrarrestant l'amotinament dels Fiscals catalans (evitant un desenllaç tipus "Rebelión a bordo"), però ha perdut l'ocasió de ser tan intel.ligent com els seus subordinats amotinats, que van qualificar les actuacions de Mas, Ortega i Rigau com d'"argúcies" (és a dir, trapelleries pseudo-legals d'advocat amb ofici), fetes amb un punt de "deslleialtat", que no mereixerien una resposta penal.

Hi estic bastant d'acord. La última "ratio" del Dret Penal no ha d'estar al servei d'interessos polítics partidistes, com si fos un arma llencívola. Perquè, siguem sincers, una miqueta de desobediència, sí que hi va haver, però a la vista, ciència i paciència de tothom.

I una argúcia tolerada no ha estat mai, ni pressumptament, delicte.