El punt cec de Javier Cercas

És habitual en els llibres de Cercas trobar-hi reflexions sobre la literatura i en especial sobre la novel·la, més encara quan la seva implicació personal en les trames és tan evident i es fa tan explícita. A "El impostor" (Penguin Random House), no sols ens ofereix l'autor contínues referències al paper de la literatura quan es refereix no a la ficció sinó a la realitat, sinó que el llarg epíleg, sota el títol d'"El punt cec"ens proposa una reflexió afegida sobre la novel·la com una disciplina que no ha de donar totes les respostes, que ha de deixar preguntes plantejades al lector. Si algú vol estalviar-se la lectura del llibre, li prego que accedeixi a la web d'El País a l'article que amb el mateix títol de l'epíleg citat va publicar Cercas dimenge 23 de novembre.

Tornem però al llibre, un repàs de les moltes mentides que adornen i embruten la biografia d'Enric Marco, l'home que al 2005 va haver de renunciar a presidir l'Amical de Mauthausen després de reconéixer que no havia estat mai internat a un camp de concentració alemany. Cercas, alentat per Vargas Llosa, Martínez de Pisón i la seva pròpia família, es va proposar comprendre -que no justificar- el personatge. En el camí, va trobar una trajectòria insòlitament llarga i densa de mentides "fabricades amb veritats parcials" per un home que havia nascut en un manicomi i que va buscar a partir dels anys de la transició democràtica espanyola una forma de ser admirat i estimat. Aquest impuls li va portar al canvi de parella, la creació d'una nova família, l'escalada en temps récord a la secretaria general de la CNT catalana i l'espanyola, l'assoliment de la vicepresidència de la FAPAC i la ja citada presidència de l'Amical.

En la indagació, Cercas reflexiona sobre la mentida i les possibles formes de legitimar-la; sobre l'autoficció i el seu ús pràctic; sobre les moltes autobiografies  falses sorgides al final del franquisme; sobre els grams d'impostura que tots adoptem en algun moment de la nosta vida... Sorprén el paral·lelisme que proposa entre la parella Quixot/Alonso de Quijano i la doble vida d'Enric Marco i ens acabem preguntant sobre el paper que hi juguen Cervantes i Cercas en aquest joc de miralls.

Coincideixo plenament amb Javier Cercas en que les bones novel·les, tractin del que tractin i juguin com juguin la relació entre realitat i ficció, ens interroguen sobre nosaltres mateixos, com ja ho feien "Soldados de Salamina", "Anatomía de un instante" o, de forma singular i per qüestions generacionals molt estimada per mi, "Las leyes de la frontera".