Mai és massa tard...

Fa uns dies es va estrenar al cinema 'Nunca es demasiado tarde' ('Still life'), una pel·lícula impactant a la qual agraeixo, entre altres, el descobriment d'una professió que evidentment mereixia un guió: localitzador de familiars de persones que moren soles.

En això consisteix la feina de John May, un empleat públic londinenc que no només compleix amb el seu deure de notificar a algun parent o conegut la mala notícia, sinó que organitza i presencia els funerals dels morts, als quals no acostuma a assistir ningú més, i els fa enterrar com cal. No és un pertorbat. És un professional amb molta humanitat. I està sol...

El director, Uberto Pasolini, que potser us soni perquè va ser el productor de 'Full Monty', toca amb molta sensibilitat aquesta realitat tan sòrdida. No és llacrimògen ni es recrea en els drames que envolten els morts. El protagonista -un brillant Eddie Marsan- t'atrapa amb el seu rictus seriós i impertèrrit, un tarannà hiper metòdic i una mirada que amaga moltes coses, menys la tristor, que intuïm antiga.

Fins que un imprevist ho canvia tot, com sempre. L'acció s'accelera, el personatge creix... i el director ens sorprèn amb una llicència final que ara no desvetllarem. Sí que podem dir que aquest final és una acte de justícia poètica cap al protagonista, tal i com va comentar Pasolini quan va venir a presentar la pel·lícula a Barcelona.

Gran pel·lícula, gran actor!