En Bartomeu i la veritat

Abans d’ahir a la tarda era a casa i vaig veure per televisió una bona estona, no tota perquè resultava insuportable, la roda de premsa del President del Barça. La veritat és que no sé perquè la va convocar. Després d’anunciar d’entrada i sense cap mena de preàmbul que havia decidit, contra tot el que havia manifestat fins llavors, no esgotar el seu mandat i convocar les eleccions pel mes de juny va passar immediatament al torn de preguntes. La única explicació: rebaixar la tensió que es viu al Club. La flor i la nata del periodisme esportiu, amb els directors dels mitjans al front el varen crivellar a preguntes, la majoria molt directes i incisives, i jo no diria que especialment malintencionades després de tot el que està passant al Club i el seu entorn els darrers mesos.

Durant una llarguíssima estona el President no va respondre absolutament a cap de les preguntes que se li feien i es va limitar repetir infinites vegades l’argument de la rebaixa de tensió i a expressar un seguit de generalitats, d’excuses sense solidesa, de mitges veritats i de falsedats evidents que podria detectar l’oient més desinformat. Va ser una actuació de  vergonya i a mi gairebé em feia posar vermell. Era perquè els periodistes s’aixequessin i marxessin de la sala però evidentment tots varen insistir una i una altra vegada sabent que era totalment inútil.

A en Bartomeu se’l veu un bon tipus, pacífic, poc agressiu però certament amb molt poca personalitat, que s’ha trobat per la renúncia de Rosell amb una presidència que li ve no grossa sinó enorme. Els fets, els interessos  i els egos del futbol el desborden i no sap què fer. Però el que volia emfatitzar sobretot amb aquestes ratlles és com n’estem d’acostumats en aquest país a la manca de rigor que permet als personatges públics estar parlant més d’una hora sense aclarir res de res, disfressant la realitat i dient mentides una darrera l’altra. Francament això desprestigia el paper dels dirigents, tant si són polítics com civils,  desacredita la seva  honorabilitat i crea entre la gent un escepticisme total. Tan difícil és dir la veritat, o alguna cosa que s’hi acosti una mica? No es pot ser mínimament honest i explicar allò que realment passa o, si més no, alguna cosa que se li acosti? Cal fer de la mentida la forma normal d’expressió. Fem-nos-ho mirar.