Llegir economia i trencar mites

Alguns dels clàssics de les ciències econòmiques eren també grans escriptors: Smith, Stuart Mill, Marx... Keynes ens va regalar obres més que legibles -i perdurables- com ara "Les conseqüències econòmiques de la pau" i els seus "Assajos de persuasió". En dècades anteriors, els economistes progressistes ens alimentàvem del geni pedagògic de John K. Galbraith i, més tard de Paul Krugman i Joseph Stiglitz, tots dos reconeguts fa uns anys pel Jurat del Nobel.

 Ara, la duresa de la crisi i el fracàs evident del model neoliberal estan ampliant la nòmina d'aquest nou star-system. Als dos darrers citats, que converteixen els seus escrits en best sellers, s'afegeixen amb força nous noms. No cal que destaqui el més evident, Thomas Piketty, qui amb "El capital al segle XXI" (La Magrana) ha fet un crit d'alerta sobre les causes i els efectes de la desigualtat a través d'un molt documentat estudi que travessa tres segles de dades sobre països capitalistes. I tampoc cal que expliqui qui és Yanis Varoufakis, qui al 2011 ens va sorprendre amb "El minotauro global" (Capitán Swing), on explicava la importància dels fluxos econòmics per explicar els equilibris i, sobretot, els desequilibris internacionals, amb una més que encertada reflexió sobre la necessitat actual de que els països del Nord d'Europa rescatin els del Sud a través de moviments financers ben diferents dels que s'han vingut imposant i que a ell mateix li toca enfrontar ara com a nou ministre de Finances grec. Altres noms interessants són en James Galbraith, fill d'en John i hereu de les seves idees, qui acaba  de publicar a Espanya "Desigualdad y desequilibrio" (RBA) o Jeremy Rifkin, qui a "La sociedad de coste marginal cero" (Paidós) teoritza sobre la societat emergent dels "proconsumidors".

 Més aprop nostre, a Catalunya, en Joan Majó i l'Antón Costas es preocupen a la seva abundant producció editorial i com articulistes per donar-nos una visió socialdemòcrata de perquè hem arribat a aquesta crisi i per on hauríem d'intentar sortir d'ella, amb crítiques clares a l'austeritat a ultrança i una greu preocupació per la desigualtat.

 Però avui vull subratllar la importància i l'interès  del llibre "El Estado emprendedor" (RBA), escrit per l'economista italiana Mariana Mazzucato. Es tracta d'un estudi amb sòlides bases teòriques keynesianes i schumpeterianes que discuteix amb exemples concrets i detallats (indústria farmacèutica, Internet i energies alternatives) el mite de que el sector públic no innova i el privat sí. Ans al contrari, Mazzucato assegura que l'Estat ha tingut un paper clau en totes les grans innovacions de les darreres dècades, especialment en el finançament de la investigació bàsica. I afegeix que els principals beneficiaris d'aquest gran esforç haurien de veure especialment gravades les seves enormes plus-vàlues per tal de retornar a la societat part de l'ajut previ de l'Estat  i per finançar nous esforços d'investigació i inversió. Paradoxalment, sabem que la realitat és que algunes grans transnacionals en sectors punters, com ara les que lideren la Xarxa, aconsegueixen eludir les seves contribucions a les hisendes nacionals amb enginyeria fiscal i paradissos diabòlics. Gran llibre

.