Carrer Dolores Ibarruri.

Avui D’Ací D’Allà us proposa un problema a tall de joc. Se us cita en un lloc de l’àrea metropolitana de Barcelona, capital inclosa, i només se us diu que el lloc es troba al carrer Dolores Ibarruri. La cita és amb una nena o una noia vestida amb camiseta de futbolista de color blau. On aniríeu a trobar-la? Us sembla un problema irresoluble?

Si teniu a mà “Barcelona. Guia de la ciutat” semblarà lògic que primer cerqueu en el seu índex de carrers. Dons bé, ni per la lletra D ni per la I no n’hi trobareu cap de carrer que respongui pel nom de la revolucionària. Si insistiu, incrèduls, cercant per la L o la P no tindreu pas millor èxit. Caldrà ampliar la recerca a l’àrea metropolitana i, a tal fi, es podrà recórrer a Google. Aleshores us apareixeran dos carrers Dolores Ibarruri: un, al Prat de Llobregat, i l’altre, a Sant Adrià del Besòs. Per tant, ja tenim delimitat l’abast del problema a dos únics carrers. Sorprenentment, allò d’aparença irresoluble sembla ara de solució senzilla. I això, malgrat trobar-nos en el que fou considerat “cinturó roig” de Barcelona.

Obro un parèntesi. Tot fullejant La Vanguardia he vist que l’Enric Juliana relatava un encontre amb l’escriptor portuguès Gabriel Magalhaes per parlar de la crisi. De la conversa en destacava aquesta declaració que el va colpir: “Miri, allò que la Unió Soviètica va donar als treballadors europeus – una bona seguretat social sota amenaça revolucionària – ara ens ho pren la Xina Popular i el seu tremend exèrcit industrial”. 

Segueixo dins el parèntesi per recordar la tarda que vaig passar amb La Pasionaria a Moscou a la primavera de 1968. Seguia essent una dona de vivesa i intel·ligència impressionants. Havia estat una gran figura de la Tercera Internacional on es tutejava amb Stalin i Mao. Considerava la Unió Soviètica com una mare: l’adorava malgrat saber-ne els defectes. En canvi, detestava Mao i desconfiava de la Xina. Tanco el parèntesi.

Heu vist que quedaven dues opcions per solucionar el problema que ens ocupa. El carrer Dolores Ibarruri del Prat de Llobregat, vist en el mapa, sembla llarg i poblat. En canvi, el carrer de Sant Adrià del Besòs neix a tocar la llera del riu, entravessa un descampat, que s’utilitza de pàrquing, i va a topar amb la paret que tanca l’immens solar de la vella central tèrmica on s’alcen les tres imponents xemeneies que dominen el litoral nord barceloní. Just abans d’aturar-se al solar, trobem els dos únics equipaments municipals que donen alguna funcionalitat al nom del carrer: un poliesportiu i un camp de futbol. Per tant, fareu bé d’optar primerament per explorar el carrer de Sant Adrià.

Passats a l’acció, podeu arribar-vos-hi en tren, que s’atura darrera el camp de futbol. Però jo us aconsello un mitjà que no vagi gens soterrat, talment el cotxe o, millor, el tramvia de la línia 4 fins el final. Així, pel camí, a la dreta podreu veure la incineradora de residus urbans i les noves tèrmiques, mentre a l’esquerra deixeu els barris de La Mina i La Catalana, just abans de creuar el riu. Arribats a la porta del camp del carrer Dolores Ibarruri hi trobareu la noia de camisa blava, que us espera. El problema del nostre joc, per tant, està resolt.  Però la noia i les seves companyies del San Gabriel, en tenen un de debò de problema. Deixeu que us l’expliquin. Val la pena. Per això, amb el vostre permís, hi dedicarem el proper post.