Les fronteres del cel.

L’origen d’aquest post és un recent viatge a la vall de Boí i al Parc d’Aigüestortes.  

La primera sorpresa del viatge va ser veure que, camí de Pont de Suert, la carretera anava serpentejant entre Catalunya i Aragó. Vull suposar que els promotors de la nostra independència ho tenen present i sabran evitar els conflictes fronterers que quasi sempre són els pitjors i inici de molts altres.

Arribats a Taüll totes les premonicions positives es van quedar curtes. Si Nostre Senyor si va lluir, el que van fer els senyors d’Erill en el seu feu muntanyenc és digne de ser considerat una de les nostres grans epopeies, que en tenim, però tampoc tantes. L’Erill del títol senyorial no es trobava a Erill la Vall sinó força lluny d’allí i a l’altra costat de la muntanya. Deixem que la imaginació es desplaci més de mil anys enrere, desplaçament que recomano per gaudir plenament de l’experiència d’aquells monuments romànics en les seves justes proporcions.

Quan es pensa en aquella gent que fa un miler d’anys era capaç de recórrer aquelles muntanyes majestuoses cobertes o coronades de neu, s’entén que decidissin acompanyar al Comte de Cerdanya Sunifred II en la seva expedició a Roma de l’any 951 sense ni tan sols fer testament, com sí van fer d’altres més porucs o més prudents. El desig d’imitació, en el bon sentit tradicional de la paraula, de les meravelles que va veure el senyor d’Erill durant aquell portentós viatge s’havia de gravar en els gens familiars, ja que els descendents, successivament i a mesura que anaven arreplegant botins de guerra per llurs contribucions a la Reconquesta, van saber cercar els homes que simbolitzessin en pedra i colors la creació divina. Aquell desig heretat va anar aixecant les esglésies i els campanars, ací i allà, en inaudita harmonia amb l’entorn.

En sortir, nit fosca, d’una esplèndida cerveseria de Taüll, la inesperada visió de la l’església de Sant Climent i un xic més amunt de la de Santa Maria il·luminades com dues llanternes màgiques suspeses en l’espai invisible però densament present de la part més alta de la vall, era el preludi d’allò que ens esperava l’endemà: un passeig pel mateix cel nostre, pel parc d’Aigüestortes.

La hipòtesi del cel en la terra no pot excloure’s. Té llarga tradició: Teresa d’Àvila, per exemple. I avui mateix he llegit una entrevista a La Contra amb Donald Pettit, astronauta i fotògraf de l’espai, on deia que a l’espai sideral, que anomenava frontera, només és percep “el buit, el negre... No hi ha àtoms, no hi ha res de res”, i, en canvi,  “la Terra és un oasis preciosíssim”. Potser es hora de canviar la hipòtesi que hem compartit els revolucionaris joves de tots temps, feliçment retornats: que la Terra, o els altres, és, són, l’ infern, per la del cel, tot mantenint, matisadament, la tesi: la tasca consisteix en fer-hi, o administrar bé, el paradís. I si més no, gaudir-lo amb agraïment.