A hores d’ara segur que ja no fa falta recomanar “Del revés” (Inside out), la nova
pel·lícula dels estudis Pixar d’animació. Però tot i el risc de sonar redundant
- és difícil dir alguna cosa que no s’hagi dit ja d’aquesta petita joia animada
-, em permeto insistir en la recomanació per si encara queda algú que dubta sobre
els mèrits que tenen les pel·lícules “de dibuixos” com aquesta. Tot i que
potser no caldria, ja que la Pixar ens ha regalat uns quants dignes de formar
part de qualsevol rànquing de les millors pel·lícules: des de la fundacional “Toy
Story” passant per “Buscando a Nemo”, “Cars”, “Monstruos SA” o fins i tot
aquell pròleg d’Up que, en només set minuts, és capaç d’estovar al més
insensible.
Les emocions tornen a ser el centre de la nova pel·lícula de
la factoria que dirigeix John Lasseter. “Del
revés” ens convida a un viatge fascinant per l’interior del cervell d’una
nena que s’enfronta a la primera gran crisi de la seva vida, la que marca el
pas de la infantesa a l’adolescència. Les protagonistes d’aquesta història són
les emocions humanes, reduïdes a cinc per fer-ho més assequible al públic
infantil: l’alegria, la tristesa, la ira, la por i el fàstic. Aquestes emocions
es disputen –literalment- el control de comandament del cervell de la nena
mentre intenten tenyir cadascun dels records de la menuda amb la seva
personalitat pròpia.
L’alegria predomina en els records fins que els pares es
traslladen a San Francisco i la nena es veu obligada a adaptar-se a una nova
vida lluny del seu entorn, els seus amics i les seves aficions. I és aquí on
comença l’autèntica aventura emocional, la que ens fa entendre que no tot és
alegria a la vida, i que cal deixar un espai necessari per a totes les
emocions, tant les positives com les negatives, en el nostre camí cap a la
maduresa i la plenitud.
A “Del revés” se li pot tirar en cara un cert
conservadorisme a l’hora de plantejar conflictes i solucions. També es pot
lamentar que els personatges de les emocions no siguin tan emblemàtics com un
Buzz Ligthyear, un Nemo o un Rayo McQueen. Però el que és indubtable és que la
Pixar ha sabut sintetitzar un tema complex i abstracte com és el de les
emocions i el funcionament del cervell de manera que els menuts
ho entenguin i s’hi identifiquin i, al mateix temps, que els adults també
puguin gaudir de l’humor adult i intel·ligent que és ja marca de la casa.
1 comentari:
La veurem! Gràcies, Judith.
Publica un comentari a l'entrada