dilluns, 13 de juliol del 2015

Qüestions gregues


Les interminables negociacions per trobar una sortida a la crisi grega estan a punt de concloure, sembla, amb una gran duresa per part de la UE i amb una gran debilitat de Grècia després de l’intent fallit de reforçar la seva posició negociadora amb el referèndum de fa dues setmanes. Hi ha criteris i opinions per tots els gustos sobre un assumpte polièdric i amb aires de tragèdia. Jo em segueixo fent preguntes i consideracions. Aquí n’hi ha algunes:
. Reunia Grècia les condicions mínimes necessàries per incorporar-se amb possibilitats d’èxit a una U.E que no era, de fet, un estat amb voluntat i capacitats realment solidàries?
. Es van falsejar els comptes econòmics del país, amb col·laboració d’assessories del màxim prestigi internacional, i pot ser que Brussel·les no en tingués les mínimes sospites?
. Com és que ara tothom reconeix sense embuts que els indicadors econòmics de tota mena - infraestructures, productivitat, fiscalitat, despesa militar, sobredimensió del sector públic, balança comercial extremadament deficitària, incapacitat exportadora, etc - són, i eren ja llavors, devastadors?
. Va utilitzar Grècia, i especialment la seva classe dirigent, els recursos que li arribaven de la UE per modernitzar l’estructura econòmica del país, dedicant-los a infraestructures i projectes a que ajudessin a millora el model econòmic?
. La classe política grega  no va aprofitar aquesta conjuntura favorable per fer creure a la població que podia viure a un nivell impensable sense la U.E., va ajornar sobretot la reforma fiscal, i va aconseguir així els rèdits polítics corresponents?
. A partir del crèdit obert pels mercats, basat no en les seves capacitats d’endeutament real sinó en la en la condició de membre de la UE, es va endeutar el país, tant el sector privat com el públic, excessivament?
. La Banca europea i els mercats financers, que tenien recursos excedents per col·locar, no els varen aplicar al mercat grec (com ho havien fet també a Espanya) a tipus molt alts, sense el més mínim criteri de risc?
. Malgrat una quita l’any 2012 ( de 1000.000 milions d’€ ) no  es van afanyar el creditors privats i la Banca europea a transferir els seus riscos al BCE, que els va entomar sense protestar?
. Per què la troika i les institucions comunitàries, ara tan enèrgiques, van fer tant de temps el joc als successius governs grecs i varen ocultar a la opinió pública europea la insolubilitat de la problemàtica grega?
. Podia un Govern com el de Syrisa portar a terme reformes en la estructura fiscal i productiva en un període de sis mesos, negociant alhora amb la corda de la liquiditat al coll, quan una veritable transformació d’un país requereix generacions?
. Va creure Syrisa que David seria capaç de tombar un Goliat estant com estava sense cap recurs financer i tenint davant una UE que volia donar un escarment exemplar?
. Aprovarà el Parlament grec, amb un país esgotat  després de les eleccions i el referèndum que semblen no haver servit per res, i acceptaràles condicions cada cop més dures o ha d’intentar el seu camí fora de la UE?
. Què volen realment Alemanya i l’Europa de Nord, salvar de veritat la UE o fer fora definitivament l’aneguet negre i al mateix temps advertir a altres països mediterranis que no es facin els valents?
Ja sé que només faig preguntes. Ho sento, és que no tinc respostes. Per si de cas un dono l’enllaç a tres articles publicats avui sobre el tema.




3 comentaris:

carme ha dit...

Subscric totes les preguntes!! És un autèntic galimaties (que per cert, segons alguns seria una paraula que provindria del grec i que voldria dir explicació incomprensible....)
de res

Joan ha dit...

Ho dius tu mateix, el que no es la UE es una organització de res solidària, ans al contrari una superestructura per afavorir els interessos dels països rics, els perifèrics hem de llegir d'aquesta experiència, i mentre segueixin governant les dretes d'ultratomba, posar les barbes a remullar. Quin error no haver creat una UE a dues velocitats en el seu moment! I els Marians que es creuen un dels grans d'Europa, sense ni menys poder-los adreçar quatre paraules que l'entenguin... quina por!

marta ha dit...

Rascant una mica es troben articles molt interessants, tant al Viento Surt, com també articles d'opinió al Diari Ara.
De tot el que he pogut anar llegint, el que més em convens són les aproximacions de fons, és a dir, de caire polític.

La que més m'ha sorprès de totes és aquesta entrevista personal a Yanis Varoufakis: m'ha confirmat totes les meves sospites, i mira que per moments, sempre surt un convencional que et fa trontollar els esquemes amb xifres i balances del dèficit i histories. Doncs bé, Yanis Varoufakis assegura que al club de la Troika no es parla d'economia, sinó que es marca el pas, seguint segurament l'esquema economista dogmàtic que de anys està dominant el pensament social.

En realitat, he pensat, de ben segur que Varoufakis deu ser qui més sap d'economia amb diferència, front a la resta del club que deurien ser uns purs tecnòcrates. C'est la vie.



http://vientosur.info/spip.php?article10305