Coexisteixen en la cartellera aquests dies dues comèdies de
directors d'edat avançada que tenen diversos punts en comú i que, a més
d'entretenir-nos, ens acosten a dues visions diferents de l'amor.
"Amar, beber y cantar" és la
darrera obra del veterà director francès Alain Resnais, mort el 2014 als 92
anys després d'una prolífica carrera professional i està localitzada a
Yorkshire, al cor d'Anglaterra. La pel·lícula va ser presentada i premiada al
festival de Berlin poc abans de la mort de Resnais.
L'obra és una adaptació d'una obra teatral exitosa, Life
of Riley d'Alan Ayckbourn, autor de qui Resnais ja havia adaptat al
cinema dues obres teatrals més, i amb qui mantenia una bona amistat. La
pel·lícula incorpora decorats dibuixats pel dibuixant Blutch que potencien el
seu aire fantasiós.
"Mi casa en París", està dirigida per Israel Horovitz, de 76 anys, jueu americà. Després d'una prolífica carrera com autor i director en el món del teatre i d'algunes incursions en el món del cinema, aquesta és la seva primera obra com a director en una obra cinematogràfica de ficció. Curiosament, l'obra és també l'adaptació d'una obra teatral, en aquest cas del propi Horovitz, i està ambientada a Paris.
"Mi casa en París", està dirigida per Israel Horovitz, de 76 anys, jueu americà. Després d'una prolífica carrera com autor i director en el món del teatre i d'algunes incursions en el món del cinema, aquesta és la seva primera obra com a director en una obra cinematogràfica de ficció. Curiosament, l'obra és també l'adaptació d'una obra teatral, en aquest cas del propi Horovitz, i està ambientada a Paris.
Veient les dues pel·lícules constatarem que a l'amor ens hi
podem acostar des de diferents perspectives. Així, Resnais, en una espècie de
testament vital, posa èmfasi en que l'amor ha d'integrar una component
d'alegria i diversió, que es constitueix com la sal de la vida. Horovitz
prefereix transportar-nos a la reflexió que l'amor deixa empremta en les
persones, que poden sortir-ne afectades de les seves ferides, especialment en
l'àmbit familiar. Aquest aspecte també es una mica present en la mirada de
Resnais, que li dóna, però, un tractament més vodevilesc.
En els dos casos històries refrescants, bones
interpretacions i guions ben travats, al voltant del descobriment del patiment
d'un càncer terminal d'un amic comú a Amar,
beber y cantar i d'una sucosa herència lligada, però, a un vitalici, a Mi casa en París ens garanteixen dos
tardes cinematogràfiques d'estiu distretes: i, també, ens faran donar voltes
sobre aquest inabastable misteri que és l'amor.
1 comentari:
Caram, fan molt bona pinta, però cal afanyar-se, la d'en Resnais ja només la fan al Boliche a les 16 hores i l'altra tot i que encara està a 6 sales, entre elles els Meliés i els Verdi, també té pocs horaris. Totes a BCN ciutat.
Publica un comentari a l'entrada