Fora dels recurrents casos de
corrupció política o de les maniobres jurídiques de la Brigada Aranzadi en els
que es produeix una comprensible unanimitat en la repulsa, afortunadament
encara hi ha processos judicials que susciten una sana diversitat d’opinions i
un encès debat al voltant de com s’hauria de jutjar –i castigar- tal o qual
conducta. O de fins a quin punt determinades actuacions han de merèixer una justificació
o una reprovació social, sempre segons el nostre personal criteri d’allò que considerem
que està bé (o és just) o no està bé (o és injust).
El cas del gendre del Tous, que
va disparar mortalment un lladre desarmat dintre d’un cotxe a punt de fugir, és
paradigmàtic en aquest sentit. La primera vegada que se´l va jutjar (2011), les
opinions es van dividir entre aquells que consideraven justificable l’acció,
fruit d’una legítima defensa esperonada per un estat de por insuperable de l’acusat (tesis avalada per la sentència de
l’Audiència de Barcelona, en lliure interpretació del veredicte del jurat
popular), i aquells altres que la van considerar menyspreable i abusiva, pròpia
d’un pistoler justicier del Far-West (tesis avalada per la Fiscalia i la família
del difunt albano-kosovar, que van qualificar els fets com d’homicidi
intencionat al apreciar un evident animus
necandi en l’impulsiu gendre, i pels quals li demanaven una pena de 7 anys
i mig de presó).
Sense voler entrar ara en
tecnicismes innecessaris, la qüestió és que la sentència que va absoldre el
gendre dels Tous va ser considerada pel Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya, pel Tribunal Suprem i pel Tribunal Constitucional –poca broma- com
un autèntic nyap judicial –per incongruent, insuficientment motivada i
arbitrària-, instàncies totes elles que van exigir que per reparar el bunyol calia
que es repetís el judici - malgrat els esforços del tan repetit gendre que va
suplicar en totes elles que el deixessin en pau d’una vegada, atès que entenia
que no podia ser jutjat dues vegades per uns mateixos fets -.
Va ser aleshores quan la Fiscalia
va veure el desllorigador que evitaria el ridícul de la repetició del judici:
la tercera via. Ni legítima defensa, ni animus
necandi. Ni por insuperable, ni
homicidi dolós i a sang freda (com havia sostingut abans). Homicidi, sí, però
per imprudència greu, producte d’un acte reflex les conseqüències funestes del
qual l’esmentat gendre hauria d’haver previst. La Fiscalia, amb un canvi de criteri que posa els pèls de
punta, va passar, doncs, de demanar-li una pena de 7 anys i mig a una de dos. Naturalment,
el gendre s’hi va avenir de seguida perquè la seva conformitat implicava no
entrar a la presó.
Heus ací com aquesta tercera via ha
acontentat tothom: la Fiscalia per haver aconseguit una condemna, el gendre
perquè es va estalviar el risc d’una condemna superior que el fes entrar a la
presó, i la família del difunt perquè va cobrar la rodona xifra de 300.000 €
com a rescabalament per la mort. Ah! I també els advocats dels Tous que han
estat portant l’assumpte des de l’any 2006 fins la setmana passada en que es va
rubricar l’acord...
1 comentari:
Em pregunto com pot ser que si el TSJC, el Suprem i el TC considerin que s'ha de repetir un judici perquè la sentència inicial va ser considerada un nyap un fiscal amb el seu pacte eviti la repetició del judici. I, a sobre, demani dos anys de pressó, amb l'objectiu obvi de que no es compleixi, quan n'havia demanat set inicialment. Això és justícia o una comèdia de mal gust?. A aquest fiscal no li cau la cara de vergonya?
Publica un comentari a l'entrada