Alexandra Mango

El tancament dels grans cinemes ha estat una constant en els darrers decennis. No sóc historiador del setè art, però em venen fàcilment a la memòria el Fémina, el Fantasio, el Kursaal. El Dorado, el Rex o, fa ben poc, el Club Coliseum. No recordo si el Windsor, més llunyà, allà per la infantesa, era tan gran. En el mateix lapse de temps, n’he vist obrir i tancar uns altres, com l’Urgell, el Diagonal o el Novedades. De ben segur, cadascú de vosaltres n’hi pot afegir uns quants més en aquesta nostàlgica llista. Malgrat la seva fenomenal grandària, no és la meva intenció analitzar aquest fenomen, fins i tot perquè en coneixeu bé les raons, començant per la sobreoferta cinematogràfica a domicili que fan de franc, o no, els canals de televisió, seguint pels cd i les descàrregues per Internet.

 Aquí vull referir-me a un dels darrers i més sonats tancaments, el de cinema Alexandra, i la seva substitució per una botiga, Mango. Aquesta circumstància més que no pas permetre’m, gairebé m’ha obligat a encapçalar el post amb un títol que evoca a un personatge grandiós. Una evocació per mesurar una distància, una abismal decadència. Poques vegades, en efecte, el lleuger canvi en la darrera vocal d’un nom i l’alteració de l’ordre de dues consonants en l’altre hauran significat tant.

 El jove emperador macedoni va difondre la cultura grega per l’immens territori que conquerí, però allò que va acabar per donar-li l’aura de modernitat perenne dels veritables clàssics va ser la seva obertura d’esperit per assimilar les cultures dels vençuts, singularment la persa, la qual cosa va anar donant lloc a aquella síntesi cultural d’Occident i d’Orient que fou l’hel·lenisme.  Totes dues cultures, la clàssica grega i l’hel·lenística, per una via recolzada sobre pilars formidables com el Bizantí, el Romànic i el Renaixement, han conformat la nostra de cultura.  Així, molts del valors clàssics han arribar fins el cinema, segurament l’expressió cultural més característica del segle XX, de la qual l’Alexandra n’ha estat un digne temple.

 En la seva emocionant penombra, quan l’ànima tendra, talment un marbre de Carrara, anhelava les cisellades sàvies dels grans artistes del nou art, crec recordar haver-hi vist, entre moltes altres, L’Eclipse d’Antonioni, títol al·legòric a més no poder, també en el context d’aquestes ratlles. Per cert, us proposo un exercici de memòria que completi la meva, imprecisa i curta: procureu recordar alguns dels grans films que vareu veure en aquell cinema...

 Tot això ve a compte perquè no fa gaires dies vaig tornar a visitar aquell espai. En entrar, és perfectament identificable allò que havia estat l’ampli i profund hall, que s’adeia tan bé amb la emocionant premonició d’anar assistir a quelcom que ens marcaria. La reforma ha conservat intacta l’estructura, allargant l’espai de l’antic hall fins incorporar aquell que ocupaven els petits Alexis. En arribar a aquest punt, la impressió resulta ser brutal, perquè a l’esquerra i a sota, accessible per una escala mecànica, apareix l’esquelet enorme de l’Alexandra cobert de fotografies d’En Zidane, futbolista esdevingut model de la casa, i d’un mar de vestimentes mediocres. Si aquest post us incita a visitar l’Alexandra esdevingut Mango, si us plau, almenys el primer dia, no hi compreu res. Altrament es confirmaria el caràcter pervers i plenament assimilador del capitalisme, i aquest post en realitat hauria estat un anunci publicitari. Pel lector infidel, si es dona el cas, li canvio el títol, “Lasciate ogni speranza voi ch’entrate”.