Fa uns quants anys que Woody Allen s’ha convertit en l’ombra
del gran creador que va ser. O la seva còpia barata, si ho preferiu. Les seves
pel·lícules més recents es basen en repetir amb més o menys encert les fórmules
i esquemes que van fer gran el cinema del director de Manhattan. Ha canviat la
seva habitual localització novaiorquesa per altres ciutats com Londres,
Barcelona, París o Roma, que s’han convertit en seus de franquícies on Allen
revisa, amb poques ganes, històries ja conegudes amanides amb els típics ritmes
de jazz i l’humor jueu marca de la casa.
Però malgrat les rebaixes, el director no ha perdut la seva
capacitat de convocatòria. Hi ha una cita castellana que diu “Quién tuvo,
retuvo”, i que molt bé pot explicar perquè el cinema de Woody Allen ens
continua cridant l’atenció malgrat que entre les seves pel·lícules de fa ben bé
dues dècades costi trobar-hi algun títol mencionable que vagi més enllà de la
gracieta de torn. Potser s’explica perquè, de tant en tant, ens trobem amb una
petita espurna que ens retorna al nostre Woody Allen de sempre, àcid, lúcid, paranoic, una mica pervers, sempre de tornada de tot. Així
és, per fortuna per nosaltres, la seva pel·lícula més recent, Irrational Man.
A Irrational Man,
Joaquim Phoenix interpreta a Abe Lucas, un professor de filosofia en plena
crisi existencial que trobarà el sentit de la seva vida gràcies a la seva
relació amb dues dones, una companya professora que vol fugir del seu
matrimoni, i una estudiant que queda fascinada per la seva personalitat turmentada.
Aquest Abe Lucas/Joaquim Phoenix se’ns presenta com un alter ego del propi
Allen (com ja ho era Kenneth Brannagh a Celebrity) amb les seves preocupacions
ètiques i morals de sempre, preguntant-se pels límits d’allò que és correcte i
el que no ho és, i per la manca de fermesa d’uns principis morals que, com ja
deia Groucho Marx, podem canviar per uns altres donades les
circumstàncies.
En clau de comèdia negra, amb aquella impostura entre
filosòfica i absurda amb la que Allen toca dels grans temes com qui parla del
temps o del futbol, Irrational Man ens reconcilia -encara que només sigui una
mica- amb el director que una vegada va filmar obres mestres com “Delitos y
Faltas”, “Maridos y mujeres” o “Hannah y sus Hermanas” per preguntar-se pel
sentit de tot plegat. Potser Irrational Man no va tant lluny, però la gravetat
del tema (malgrat el to còmic) i el gir final cap el cinema noir, per no parlar
de l’enorme talent interpretatiu de Joaquim Phoenix, són elements prou
notables.
Irrational Man aporta una mica de color a una filmografia
que s’ha anat tornant cada vegada més gris. A Woody Allen li falta una gran
obra de maduresa que torni a il·luminar la seva filmografia. Mentre aquest
moment no arriba, i amb l’esperança que ens dóna Irrational Man, seguirem anhelant
secretament que la propera sigui, siusplau, la definitiva.
1 comentari:
Efectivament, un excel·lent guió, que supera els darrers films d'Allen.
Publica un comentari a l'entrada