dimecres, 18 de novembre de 2015

Damasc Paris.

Quan Bush i Blair, amb el suport “imprescindible” d’Aznar, van decidir acabar militarment amb Sadam Husein i, de pas, amb Irak, a Barcelona es van organitzar seguides i sorolloses protestes i, sobretot, manifestacions gegantines. Va ser de les ciutats europees més actives, però no pas la única, certament.
A mesura que la “victòria” del “trio de las Azores” s’anava transformant en caos i, paral·lelament, s’anava fent palès l’engany amb el qual van intentar justificar l’arrasament d’aquella potencia petrolífera, els incitadors de l’operació es van convèncer que la propera vegada calia actuar més sibil·linament i indirecta.
Descobert l’engany irònic i pervers sobre l’existència d’uns amagatalls immensos d’“armes de destrucció massiva”, calia una altra estratagema per justificar les guerres i per silenciar l’opinió pública dels països democràtics. La vella tàctica de “fotre la bronca” a la parella quan es torna a casa després d’haver-li fet el salt encara funciona, segons com, però està molt vista i, per tant, convé aplicar altres formes d’evitar les reaccions.
Així, quan en el full de l’agenda dels grans poders van aparèixer els noms de Bashar Al Assad i de Síria, es va pensar que la nova operació d’enderroc es podia fer des de dins, propiciant l’alçament d’una “oposició democràtica Interna”.
Malgrat que el precedent anterior havia d’haver aixecat totes les alarmes en la ciutadania dels nostres països i malgrat fer-se palès de seguida que aquella “oposició” només consistia en unes bandes de bàrbars mortífers i incapaços que no arribarien en altre lloc que no fos el caos, no recordo una sola manifestació significativa d’oposició a la guerra de Síria.
No n’hi va haver al començament de la guerra, ni més tard quan es va veure com, del regne del caos, naixia “el rei del caos” i ens enviava vídeos impecables amb els degollaments de veïns nostres i amb els enderrocs de Palmira.
Vam seguir sense mobilitzar-nos malgrat arribar-nos abundosament imatges de destrucció i mort per totes bandes i poder llegir les informacions de bons periodistes sobre les fonts de subministrament i de finançament de tot plegat.
Quan van començar a arribar a les nostres costes, vius, mig morts o morts, milers de desplaçats cercant refugi, encara vam necessitar la fotografia del cadàver d’un infant ofegat per començar a lligar caps. Potser allò de Síria ens concernia una mica, més enllà de la seva arqueologia.
Tanmateix, vam seguir i hem seguit sense manifestar-nos contra la guerra. En canvi, s’alcen murs i tanques de filferro, es creen camps de concentració i es convoquen manifestacions contra els refugiats i els emigrants. Nosaltres, no ho volem ni ens manifestem amb aquesta gent, això és ben clar. Nosaltres hem seguit fent la nostra vida que ja es prou complicada i mirem d’alegrar-la un xic veient futbol, anant al  bar, al restaurant i a la sala de concert. Ve’t ací que, de sobte, una nit, a París, la més nostra de les ciutats, tot això també ha començat a volar. Què ens ha passat? Què ens passarà?

Le baiser de l'Hotel de Ville. Paris          Foto:  R. Doisneau