dijous, 19 de novembre de 2015

L’estrany cas de la deixa d’en Florenci Pujol i altres relats

Era obvi que després del sotrac emotiu-patriòtic de la confessió de l’expresident Pujol (juliol 2014) de que la seva família tenia una fortuna a Andorra no declarada a Hisenda, producte d’un llegat (la paraula deixa no s’utilitza en l’argot jurídic) del seu difunt pare Florenci, havia d’entrar en acció, lent però segur, un exèrcit implacable de jutges i fiscals per tractar d’esbrinar les responsabilitats de tot plegat. Crec sincerament que era el que tocava.
Que la Justícia ha seguit investigant des d’aleshores en donen fe les recents interlocutòries del Jutge De la Mata, en les quals, d’una banda, declara provats quantiosos ingressos en efectiu d’origen desconegut als comptes de Jordi Pujol Ferrusola (també conegut per Júnior) a Andorra i com després els distribuïa entre els comptes andorrans dels seus germans i mare, i d’altra, ordena l’embargament de cinc immobles del Júnior i de la seva preuada col·lecció de cotxes de luxe, per assegurar la seva responsabilitat civil en les causes obertes que té a l’Audiència Nacional per blanqueig de capitals. Algú li hauria d’haver dit al Júnior (no sé si el seu pare o el seu advocat) que la fatxenderia exhibida a la comissió parlamentària sobre la corrupció li acabaria passant factura.
Però el que em sembla més greu de tot és l’ombra de sospita que projecta el Jutge De la Mata sobre la versemblança de la versió donada per l’expresident Pujol sobre la seva fortuna amagada a Andorra. Ja va ser gros que ens assabentéssim que la família de qui va presidir Catalunya durant 24 anys evadís impostos - amb el coneixement i consentiment del patriarca -, però encara serà més gros que ens demostrin que  l’origen d’aquella fortuna no va ser ni tan sols un llegat derivat de l’herència d’en Florenci Pujol.
¿Va faltar a la veritat (eufemisme jurídic de mentir), doncs, l’expresident Pujol? Això és el que sembla creure el Jutge De la Mata quan sosté que aquella versió és un “mero relato que no se compadece con los datos hasta ahora acreditados”. L’expressió és d’una gran pulcritud semàntica, tot un clàssic dintre de l’encarcarat llenguatge judicial, però novament estem davant d’un altre eufemisme jurídic: el Jutge considera que aquella versió no s’ajusta a la realitat, el que traduït a un llenguatge més col·loquial, vol dir que és una milonga, un conte xinés, un encantament, una fabulació. Si es confirma, doncs, que aquella versió és incerta, particularment ho trobaria sagnant.

Josep Pla, agut observador de la realitat de les coses i de la condició humana, ja va titllar Jordi Pujol, a finals dels 70, com a “milhomes”, no tant com a desqualificació personal, penso, sinó com a descripció d’algun tret de la seva personalitat. Una llàstima que no puguem ni imaginar-nos el que la sarcàstica ploma de Pla podria escriure avui dia sobre el cas Pujol i demés afers de l’actualitat del país. 


2 comentaris:

Josep Molins ha dit...

Si no hi haguès un llegat d´en Florenci Pujol, quin sentit tindria la declaració del ex President. Sembla de sentit comú que el llegat hi devia ser. Una cosa molt diferent es que els diners d´aquest llegat s´hagin multiplicat com els pans i els peixos. Això és per el que no és pot creure que tingui un origen honest i pel que sembla es atribuible als multiples "negocis" més o menys corruptes de l´entorn familiar, que obviament l´ex President no podia ignorar.

Colomiki ha dit...

"Em quedí de pedra, em destrempí" que deia en Terenci Moix