Ubi est, Teresa Romero?

No es pot negar que el 6 de novembre de 2014, ara fa just un any, va ser un dia ric en notícies. N’hi ha una que, vista avui, retrata molt bé la volatilitat de la política espanyola dels darrers mesos, o la fragilitat de la demoscòpia, si ho preferiu. “L’hegemonia de PP i PSOE salta pels aires amb la forta irrupció de Podemos”, titulava ‘El País’. Torneu-ho a llegir perquè hi diu Podemos, no Ciudadanos. Ciudadanos, repeteixo, el partit avui cridat a ser –literalment?- el fre a la temuda esquerra (ex) bolivariana i l'amortidor de la desbandada popular.

Però no ens encallem que hi ha més notícies, i més alegres. O em negareu que la retirada d’Alfonso Guerra del món de la política alleuja l’esperit? Perquè estem parlant d’aquest mateix dia, el dia en què el ‘respatllador’ de l’Estatut va anunciar el seu adéu. Poc que el trobem a faltar, al piròman, especialment aquesta setmana.  

Per cert, també podríem dir, posant-nos magnífics, que el 6 de novembre va marcar el final de l’era Obama. Sí, perquè els republicans havien guanyat les eleccions legislatives i passaven a dominar el Congrés nord-americà, ergo, en bona mesura el curs de la política del país.

Mentrestant, a casa nostra faltaven tres dies pel 9-N, i ‘La Vanguardia’ i ‘El País’ destacaven que Mas “oferia negociació” a Rajoy després de la consulta participativa. L’Ara’ s’inclinava per una coseta molt més neutra: “Mas crida a votar en legítima defensa”. Ho llegiu prou be? 

I permeteu-me, en darrer lloc, que recuperi el fil d’aquella infermera madrilenya vilipendiada, infectada d’ebola i acusada de negligent, que vam citar al primer post d’aquesta nova secció. Avui fa just un any que la dona va poder sortir d'aquell hospital. On pares avui, Teresa Romero?