La novia

“La novia” s’ha convertit en la màxima favorita dels premis Goya en aconseguir 12 nominacions, a las que cal sumar les 9 dels Premios Feroz que atorguen els crítics cinematogràfics d’Espanya.

La pel·lícula de Paula Ortiz adapta al cinema les “Bodas de Sangre” de Garcia Lorca, amb una mirada contemporània que pretén modernitzar els nostres clàssics i acostar-los a nous públics, de la mateixa manera que es fa amb Shakespeare o Jane Austen, per posar exemples força recurrents en el cinema britànic. En aquests sentit, val la pena anar a veure la nova versió de Macbeth, gran producció protagonitzada Michael Fassbender, i comparar-la amb l’exercici de Paula Ortiz, per constatar el lloable esforç de la realitzadora aragonesa d’acostar-se als clàssics amb una mirada fresca i atractiva i també a una manera de fer cinema.

Ortiz, que en la seva anterior pel·lícula “De tu ventana a la mía” ja retratava un ambient femení de passions oprimides, continua amb el mateix tema recolzada ara en la paraula de García Lorca. La realitzadora ha optat per una adaptació postmoderna, que li ha valgut tants elogis com crítiques per la seva buidor. El film - rodat als espectaculars deserts de Turquia - s’ambienta en un indret indefinit  on els paisatges desèrtics i àrids busquen reflectir la cruesa del text de Lorca. Amb la fotografia, amanerada i esteticista, Ortiz intenta descarregar protagonisme als actors sobre els quals recau, com és obvi en un text teatral com aquest, tot el pes dramàtic de l’obra.

L’actriu Inma Cuesta brilla en el seu paper de la tràgica núvia lorquiana, però no desmereix gens la resta del repartiment femení que li dóna suport, entre les quals destaca molt especialment Luisa Gavasa en el paper de la mare. Més discutibles són les actuacions dels dos protagonistes masculins, Asier Etxeandia i l’insípid Álex Garcia.

Un text afilat com els tràgics punyals que acaben amb el trio protagonista, amb una posada en escena que vol seguir impactant allà on les paraules no arriben. Així aborda Paula Ortiz aquest Lorca on imatge i text, on teatre i cinema troben un suggeridor i elegant equilibri que fa de “La novia” una experiència més que recomanable.