dijous, 28 de gener del 2016

“Hacienda somos todos”: un exemple de publicitat enganyosa?

L’anomenada “pena de banqueta” (consistent en què el públic en general et pugui veure assegut en una cadira o banqueta davant del Tribunal que t’ha de jutjar per una pressumpta infracció del Codi Penal) no deu ser gens agradable, ni tan sols quan creus  tenir el 99,9% de possibilitats, bé de que et declarin innocent al finalitzar el judici, o bé de que abans de celebrar-lo et diguin de que ja te’n pots anar cap a casa, perquè no hi ha ningú que t’acusa, o perquè qui t’acusa és un aixelebrat (Manos Limpias) que no compta per res i és com si no t’acusés ningú.
És per això que la Infanta Cristina posava aquella cara de pomes agres asseguda en un extrem de l’última fila de la improvisada sala de vistes de l’Audiència de Palma, visiblement contrariada pel fet que les circumstàncies de la vida l’haguessin triat per convertir-la en l’exemple fefaent de que en la democràcia espanyola la justícia sí que és igual per a tothom. No s’ha pogut lliurar de la incòmoda “pena de banqueta” ni tenint als millors advocats d’Espanya (és un dir), en Miquel Roca Junyent i en Jesús Silva, Catedràtic de Dret Penal de la UPF (també conegut per unes declaracions a la premsa en el 2014 que pretenia exculpar a la seva clienta per “la seva fe en el matrimoni i en l’amor en el seu marit”, atès que, “como tothom sap”, confiança i matrimoni són termes “inescindibles”).
Però qui més eficaçment està ajudant a la Infanta per no repetir la cara de “qui-em-va-manar-signar-tot-el-que-em-posava-davant-aquest-linx-dels-negocis” és, sens dubte, el fidel fiscal Horrach (també conegut per guardar els expedients judicials en un carretó del Mercadona), i la severa Advocat de l’Estat Ripoll, que passarà a la petita història forense per ser la primera en reinterpretar aquella bella fantasia popular que assegurava que “Hacienda somos todos”. Ara resulta que qui representa l’Agència Tributària (l’Advocacia de l’Estat) ens diu que allò era una afirmació purament publicitària, sense cap mena de valor jurídic. L’Agència Tributària representa a tots els contribuents espanyols -ve a dir- i si considera que la Infanta no ha perjudicat l’Erari Públic (com a cooperadora necessària amb el seu marit en un delicte contra la Hisenda Pública), ningú més es pot considerar perjudicat i pot acusar-la. Naturalment, com el Dret és una de les ciències més inexactes que es coneixen, tot és opinable.
El més probable que passi, doncs, és que la Infanta no torni a trepitjar la Sala de Vistes perquè el Tribunal l’exoneri de responsabilitat penal en aquest assumpte.
Un dels primers que es va mofar del “Hacienda somos todos” va ser el director de cine Mariano Ozores qui a l’any 1988 va dirigir una pel·licula protagonitzada pel seu germà Antonio Ozores que es titulava “Hacienda somos casi todos”. Potser no devia ser gaire bona, però la va clavar amb el títol.




2 comentaris:

Josep M.Cortina ha dit...

Quin sentit de l'anticipació tenien Antonio Ozores i Cia!

Colomiki ha dit...

"Hacienda somos todos" és dels títols que em fan petar més de riure. Si estàs deprimit, avorrit, abúlic, desinteressat, desganat, etc t'ho dius a tu mateix i t'ho juro que em caragolo de riure i em poso de bon humor. És un "chist"!