L’anomenada “pena de banqueta”
(consistent en què el públic en general et pugui veure assegut en una cadira o
banqueta davant del Tribunal que t’ha de jutjar per una pressumpta infracció
del Codi Penal) no deu ser gens agradable, ni tan sols quan creus tenir el 99,9% de possibilitats, bé de que et
declarin innocent al finalitzar el judici, o bé de que abans de celebrar-lo et
diguin de que ja te’n pots anar cap a casa, perquè no hi ha ningú que t’acusa,
o perquè qui t’acusa és un aixelebrat (Manos Limpias) que no compta per res i
és com si no t’acusés ningú.
És per això que la Infanta
Cristina posava aquella cara de pomes agres asseguda en un extrem de l’última
fila de la improvisada sala de vistes de l’Audiència de Palma, visiblement
contrariada pel fet que les circumstàncies de la vida l’haguessin triat per
convertir-la en l’exemple fefaent de que en la democràcia espanyola la justícia
sí que és igual per a tothom. No s’ha pogut lliurar de la incòmoda “pena de
banqueta” ni tenint als millors advocats d’Espanya (és un dir), en Miquel Roca
Junyent i en Jesús Silva, Catedràtic de Dret Penal de la UPF (també conegut per
unes declaracions a la premsa en el 2014 que pretenia exculpar a la seva
clienta per “la seva fe en el matrimoni i
en l’amor en el seu marit”, atès que, “como
tothom sap”, confiança i matrimoni són termes “inescindibles”).
Però qui més eficaçment està
ajudant a la Infanta per no repetir la cara de “qui-em-va-manar-signar-tot-el-que-em-posava-davant-aquest-linx-dels-negocis”
és, sens dubte, el fidel fiscal Horrach (també conegut per guardar els
expedients judicials en un carretó del Mercadona), i la severa Advocat de
l’Estat Ripoll, que passarà a la petita història forense per ser la primera en reinterpretar
aquella bella fantasia popular que assegurava que “Hacienda somos todos”. Ara resulta que qui representa l’Agència
Tributària (l’Advocacia de l’Estat) ens diu que allò era una afirmació purament
publicitària, sense cap mena de valor jurídic. L’Agència Tributària representa
a tots els contribuents espanyols -ve a dir- i si considera que la Infanta no ha
perjudicat l’Erari Públic (com a cooperadora necessària amb el seu marit en un
delicte contra la Hisenda Pública), ningú més es pot considerar perjudicat i
pot acusar-la. Naturalment, com el Dret és una de les ciències més inexactes
que es coneixen, tot és opinable.
El més probable que passi, doncs,
és que la Infanta no torni a trepitjar la Sala de Vistes perquè el Tribunal
l’exoneri de responsabilitat penal en aquest assumpte.
Un dels primers que es va mofar
del “Hacienda somos todos” va ser el
director de cine Mariano Ozores qui a l’any 1988 va dirigir una pel·licula
protagonitzada pel seu germà Antonio Ozores que es titulava “Hacienda somos casi todos”. Potser no
devia ser gaire bona, però la va clavar amb el títol.
2 comentaris:
Quin sentit de l'anticipació tenien Antonio Ozores i Cia!
"Hacienda somos todos" és dels títols que em fan petar més de riure. Si estàs deprimit, avorrit, abúlic, desinteressat, desganat, etc t'ho dius a tu mateix i t'ho juro que em caragolo de riure i em poso de bon humor. És un "chist"!
Publica un comentari a l'entrada