dimarts, 23 de febrer de 2016

Carol, l’eloqüent mirada de l’amor i el desig

Patricia Higgsmith va escriure Carol l’any 1952 i el director Todd Haynes l’ha adaptat al cinema l’any 2016. Sembla que la novel·la hagi esperat expressament aquest mig segle llarg per caure en les mans d’un director capaç de fer-ne una adaptació tan fidel a la novel·la com al seu propi estil com a cineasta. Haynes, la filmografia del qual se sustenta en la revisió postmoderna del melodrama clàssic (recordem “Lejos del cielo”), ha trobat una obra que s’ajusta com anell al dit a aquest text de Patricia Highsmith que relata la història d’amor possible entre dues dones. L’autora d’”Estranys en un tren” o la saga “Ripley” va publicar amb pseudònim aquell llibre que va aixecar força polseguera per la seva mirada lliure i oberta a les relacions lèsbiques, i fins i tot va “gosar” tancar amb un final gairebé feliç la història de Therese i la fascinant Carol.

Haynes, que s’ha dedicat a desmuntar el melodrama clàssic arrossegant-lo cap a les seves dèries personals - entre les quals l’homosexualitat i la transgressió de les normes socials establertes-, ha caigut rendit als peus Carol igual que els espectadors ho fem amb Cate Blanchet, que literalment enamora a tothom amb la seva classe, elegància i sofisticació. Així és com Todd Haynes ha aconseguit que tot el públic que vagi a veure Carol se senti com la pròpia Therese, una sorprenent Rooney Mara capaç de transmetre els dubtes i la transformació personal del seu personatge. L’enamorament de Therese, la seva fascinació per Carol i el garbuix d’emocions que li passen pel cap, el cor i altres parts del cos són la base del suspens d’aquesta història narrada a través de mirades, de gestos, de reflexos en el vidre i d’una elegància com feia temps no veiem en una gran pantalla.

Haynes es mostra fidel a sí mateix i també a la novel·la - malgrat que en el pas al cinema es perden personatges secundaris i una part del viatge, el real i el mental, que fan les dues protagonistes. En la seva adaptació, s’ha inspirat en les fotografies de Saul Leiter i els quadres d’Edward Hopper per recrear el Nova York dels anys 50 on té lloc la novel·la. Tal i com mana el melodrama, també s’ha sustentat en una gloriosa banda sonora de Carter Burwell que reforça els aspectes emocionals de la història. Però fidel tant a la seva mirada postmoderna com a la transgressió que es va permetre Patricia Highsmith, ha trencat les normes estrictes del melodrama per regalar-nos aquest final ple de possibilitats, on la il·lusió de l’amor i el desig s’expressa a través d’una eloqüent mirada. 




1 comentari:

Hermínia ha dit...

Aquesta darrera mirada és el què fa més gran a la Blanchett, com es pot expressar tant amb tan poc moviment! Em va recordar la mirada de Glenn Close a Amistats Perilloses, en una situació radicalment diferent, però igualment expressiva de tot un món interior en un instant.