L’autor de l’Eixample no el va concebre per propiciar els
atropellaments, ans al contrari, va establir unes voreres àmplies perfectament
equilibrades amb les calçades. No vull discutir ara l’adulteració dels plans de
Cerdà pel pragmatisme barceloní. Ja se n’ha parlat prou. A més, allò que fa
possible reconèixer el geni és la seva capacitat de seguir brillant malgrat
totes les malformacions que vinguin a patir les idees originals. Ja sabem des
de Plató que la realitat es conforma segons l’atzar en què cauen les Idees en
el plànol de la nostra existència terrenal. En aquesta accidental caiguda,
Barcelona malgrat tot ha estat afortunada. Els d’ací ho sabem des de sempre i la
gaudim de manera natural, amb dret a irritació inclòs; els d’allà, cada cop
volen més venir a veure-la i, de vegades, s’hi queden. Tenen bon gust o,
almenys, comparteixen el nostre i, per tant, mereixen ser benvinguts.
Agradi més o menys, l’estructura de la ciutat consolidada és la
que és. Això no obstant, la complexitat de la vida urbana augmenta i reclama adaptacions. Fa molts anys em vaig
petar de riure al Teatre Villarroel sentint Cecilia Rosseto descriure la parcel·lació funcional dels
carrers de Barcelona per atendre totes les demandes que s’anaven produint: carrils
bus, carrils taxi, passos de vianants adaptats per als discapacitats funcionals,
marques a terra i senyals acústiques per als cecs, carrils bici, reserves
horàries de certs espais per a patinadors... i tot un seguit d’acudits “tronxants”
que la còmica argentina anava afegint a la llista a mesura que la platea esclatava
de riure davant aquella descripció d’una realitat insensata. Perquè no pot
qualificar-se altrament la via pública que resulta de tractar de satisfer totes
les reivindicacions particulars de cada un
dels segments socials esmentats, i dels que aniran sorgint sense aturador.
La fórmula política adient per fer front a les demandes
segmentàries, per més justes que siguin, és que acabin essent beneficioses per
a tothom. L’exemple paradigmàtic d’aquesta bona política urbanística són les
lleugeres rampes en el passos de vianants, què, pensades per facilitar la
mobilitat de les persones en cadires de rodes, són un regal per a qui porta un cotxet
pels nadons, un carret de la compra i per qualsevol ciutadà que s’estalvia l'incòmode
esgraó que calia vèncer per passar de la vorera a la calçada.
En l’extrem oposat, el de la mala praxis, hi ha la frivolitat
política en la resposta a aquelles demandes. Precisament, el preu que sovint es
paga per les frivolitats es una de les
reflexions que més m’han marcat de les que prodiguen els personatges de La joventut, l’esplèndida pel·lícula de
Paolo Sorrentino que encara es pot veure a les nostres sales de cinema.
La frivolitat ha presidit sovint les decisions sobre els traçats
dels carrils bici. Són relativament barats, responen a certes pressions socials
i fan ecològic i modern. Que consti que he estat i sóc un defensor i un
practicant de la circulació en bicicleta per la ciutat, però això no m’impedeix
de veure amb quina irresponsabilitat s’anuncien nous centenars de kilòmetres de
carrils bici en un espai urbà predeterminat i sense haver fet un replantejament
global de la circulació a la ciutat metropolitana.
Dons bé, la pitjor de les solucions possibles és traçar un carril
bici de doble sentit, tocant a la vorera, en un carrer ample de sentit únic,
com el carrer Urgell. Situeu-vos-hi mentalment per un moment. Sou a l’altra
vorera, veieu verd, comenceu la travessa, a mig passar canvia el senyal, esteu
atents primer als cotxes i, després, a les bicicletes que puguin pujar per la
vostra esquerra, és a dir, en sentit de circulació del carrer, però quan us
sembla que esteu a un metre de la vorera d’arribada, caieu a terra i hi no
arribareu mai perquè no heu vist que per la dreta venia un jove en bicicleta a
la velocitat normal d’aquell que veu un senyal verd. No sé si és això el què ha
passat, o ha passat una similar variant qualsevulla, a dos éssers humans
innocents en una ciutat insensata, malalta de frivolitat. El carrer no en té la
culpa.
1 comentari:
Cert, i el desenllaç de la frivolitat pot arribar a ser mortal!
Publica un comentari a l'entrada